PETIT HOMENATGE A LA RUFA

Aquesta entrada és per fer un petit homenatge a la nostra gran Rufa. Desde la setmana passada tenim un gran buit sense ella.

Es pot pensar que tenint 20 gossos un de més o de menys no es nota. Però no és així tots tenen el seu lloc i la seva importància. El que la Rufa dins les nostres vides potser era una de les més importants.

Un abril de fa 8 anys la vam anar a buscar, només tenia un mes i era com una petita boleta, era la nostra primera gossa, només teniem al Torb.

Tenir un gos desde cadell sempre et dona un feeling especial perque veus absolutament tota la seva evolució. 

De petita ens va donar forces mal de caps, es dedicaven amb el Torb a donar voltes per la Molina, ens passàvem hores i hores buscant-los. Fins i tot una vegada ens van trucar de Bagà que havia seguit a uns excursionistes fins a Coll de Pal i l'havien carregat al cotxe.

La vegada que ens va fer patir més però, va ser quan li va picar un escurçó, ella que perseguia a tots els animalons.

Podem dir que era força enxufada i va tenir algunes hores de sofà, de tant en tant, fins i tot feia de cangur de l'Erola i el Gil..

Atlèticament parlant era una husky molt i molt lluitadora, la més valenta de tots els nòrdics que tenim, fins la temporada passada encara podiem comptar amb ella quan la necessitàvem.

Un dels records bonics és quan vam marxar a Vercors uns dies amb ella, el Llamp (el seu germà), el Torb i la Negu i la Narvik que eren cadells.

Va participar en diferents curses, entre elles un parell de Monegros.

 Però podriem dir que la seva gran cursa va ser l'Alpin Trail. Desde el primer dia ja es veia que era l'"enxufada" perque anava dins de la furgo...

...però és que diferents dies va fer de líder, s'havia de tenir contenta.

 I amb un equip que ningú en donava ni un duro musher i gossos, al seu ritme, van creuar la linia d'arribada. 

 

Era molt i molt bonica i no és just que ja no hi sigui. I com diu l'Erola ja es nota que el Torb i el Llamp están molt tristos.

Per a tu Rufa que sempre hi seràs.

Enmig de la feina, un dia de fons

Fa molts mesos que no fem cap entrada al blog. Suposo que com tot en aquest moment en podem donar la culpa a la crisis. La veritat és que últimament no estem gaire pleòrics i treballant com mai per a poder sobreviure. Fins aquí com tothom. Al Desembre vam haver de prendre la decisió de no còrrer a Noruega aquest 2013. Hem fet dos anys el short loop i estàvem apuntats al looooong loop, ni més ni menys que 1000 km., però a mida que anava avançant la tardor veiem que la previsió de feina no era la de fa unes temporades i que, a falta d'esponsorització, una cursa d'aquest tipus és molt i molt costosa, vam haver de prendre la decisió de escriure a l'organització i anul.lar la nostra inscripció.
Per això, aquesta temporada estem treballant de valent per a poder fer un raconet i intentar tornar a pensar amb el somni l'any 2014.
Suposo que aquest és el motiu per no tenir temps ni de fer activitats varies, ni temps de penjar-les

Per això encara que sigui una activitat de fa casi un mes, he fet una petita crònica perque va ser un dia molt i molt divertit entre amics i amb un temps espectacular.

Ja feia uns dies que havíem quedat amb la Laura i el Ramon per anar a fer esquí de fons. La idea era anar cap a Font Romeu o el Coll de la Llosa perquè eren les úniques estacions a la vora que porten obertes des de principi de temporada. Però gràcies a les nevades de les últimes setmanes ens vam decantar per anar a Lles. Just havia tornat a nevar la nit anterior i la neu estava impresionant. Al final,  a part de la Laura i el Ramon, també van venir l'Albert i el Gerard.

Els nois amb patinador i les noies amb clàssic però els sis vam arribar fins a Pollineres, una bona excursioneta amb una neu i uns paisatges inmillorables. I per acabar, encara que vam arribar tard, un bon dinar a Cap de Rec.

Tot plegat un dia molt entretingut i els papis arribant tard a recollir els nens a la sortida del cole.

ESTIMBALL

3 de Juliol

Estic fent el sopar dels clients.
Sona el telèfon. Trucada d'en Gaston.
Merda!, no se que em vol proposar però demá no puc.
-Ho sento Alfons, demà no puc.
-Tranquil, Marcel, un altre dia serà.
Penjo,  i la Laura em diu: Va truca'l i digue-li que si, ja ens ho montarem, t'anirà bé que algú et trinxi.
Dit i fet, l endemà ens trobem a les 7:30 a Alp.
Destí, Sud del Pedra, via Estimball.

Fa temps que no coincidiem amb l'Alfons,  no ens n'adonem i sóm al parquing del Pedra, ens posem a caminar , i seguim arreglant el món, sense temps d'arreglar-lo del tot ( no està fàcil), ens plantem a peu de via.
La visió des de baix,  no enganya, ja ens ensenya el caràcter de la via, continuïtat i més continuïtat, plaques i plaques, amb algún diedre i fisura, això promet!
Encaro el primer llarg, i encara no he tret els dos peus de terra, i la via ja m'ha  posat a lloc , A0 i amunt, ( no serà l´últim del dia), a poc a poc em poso a to,  i acabo gaudint del primer llarg, placa continua de 6a ben assegurada amb parabolts.

L'Alfons arriba a la reunió, i encara el segon , sortida en fisura desequipada, que dona pas a una altra placa. Aquest cop 6b+ dels bons. Al meu torn cauen alguns A0 a discrecció i ara si que veig el tò de la via, em va gran, clarament gran.
A partir d'aquí l'Alfons és lliga  la punta calent de la corda fins al cim de la via, i jo "d'eterno segundón" faig el que puc.
Va evolucionant pels llargs amb la facilitat i tranqulitat que em te acostumat, tot queixan-se ( un consòl) que els graus són bastant apretats.

Ara  toca el llarg de més grau de la via en lliure ( 7b+) tenim clar que cauran A0 a tort i a dret, però abans, per arribar a la placa clau, s'ha de superar una fisura en bavaresa de 6a desequipada.

L'Alfons surt de la reunió, havent passat la seva corda per un parabolt de la R ( bona costum !!!!) s´enfila un 3 metres per la fisura  en una tècnica de bavaresa de llibre, posa un camalot del 3 i tira una mica més amunt.

Sense avisar, zacs!!!!! li patinen els peus , i avall que fa baixada, el camelot del 3 surt amb una facilitat ofensiva, i l'Alfons queda aturat ,per sota meu a uns 4 metres.

En resum , volada important, per sort neta d'obstacles, sobre la reunió.

Ens mirem, tot bé? tot bé? doncs sense pensar-s'ho, torna a tirar amunt, passa pel meu costat ( ara en la direcció correcte) i va  amunt com si no hagués passat res.  Maleïnt el friend que semblava estar a caldo, és perd per la paret fins arribar a la següent reunió.
Ens queden 4 llargs ,i la tònica segueix igual, s'ha d'escalar tota l'estona, l'Alfons em porta fins al final de via , i jo començo a notar el cansament.

La via és dura, per mi es clar, i no ens deixa rel.laxar-nos ni un moment, els trams de placa estan raonablement ben assegurats però el trams protejibles, no sempre fàcils, estan sempre nets d'assegurances.
Per repetir la via ens caldrà un joc de friends, des de l'alien vermell fins el camelot del 3, i algun tascó.  Potser aniria bé un pedal però amb un d'inprovitzat amb una cinta ens en sortirem. Totes les reunions estan euquipades, amb 2 parabolts amb anelles, excepte les últimes tres en que només n'hi ha un.
Us deixo aquesta ressenya d'en Joan Jover, no està gaire actualitzada, però en general la via és bastant fàcil de seguir.
L'inici de via és de sobre una roca en forma de pedestal, on hi ha un parabolt amb anella.

Bona activitat, per sobre les meves possibilitats, on a part de passar-ho bé i encomenar-me del entusiasme de l'Alfons, he après una llicó:
A l'escalada, hi segurament a la vida en general, si caiem , només ens queda espulsar-nos , i tornar nos aixecar!

Els KOBALAQS, si han deixat la pell

Mentre nosaltres ja sóm a casa, començant a valorar el que hem aconseguit, en Miquei ha hagut de pendre la dura decisió de retirar-se de la Finnmark  de 1000 km.
Era la seva novena participació a aquesta cursa i el primer cop que es veu obligat a abandonar, tot dit.
Sobta que hagi estat , segurament, pel mal estat de la neu i el vent, sense que les baixes temperatures els hagin afectat, tot el contrari.
Han arribat a Levajok II, els hi quedava "només" 200 km, tant poc i tant al mateix temps.
En Miquei explica que al tram de Sirma-Levajok, un muixer li ha proposat de plegar junts que el tema estava molt complicat, pobre, no sabia amb qui parlava, encara quedava lluitar molt més.
Després de lluitar a les últimes etapes, contra el vent i el cansament de l'equip, ha sortit de Levajok II, però als pocs km. ha hagut de recular,...
Per altra banda, en Jose Arias, handler incansable del Miquei i l'Helena, aquest any tenia la complicada tasca de fer la de 500 amb els gossos de primer any d'en Miquei, malgrat la il.lusió i l'esforç realitzat pel seu equip, ell mateix, la Nuria i en Miquel, no ha pogut ser, les condicions no eren fàcils, des d'aquí una forta abraçada.

Jo, la veritat , és que no se que dir, no tinc la habilitat suficient per escriure i ordenar el que vull dir.
Tinc la sort de conèixer varies persones apasionades pel que fan, totes elles més grans d'edat que jo, les admiro encara més.
Alpinistes incansables, que els brilla els ulls quan parlen de les parets somiades, però alhora senzills que hem porten a escalar a llocs on ells s'aborreixen però jo hi gaudeixo de valent.
En Miquei, amb el múixing li passa el mateix, és capaç d'arribar a St Joan de l'Erm a les 12 de la nit plovent i tot enfangat, i montar el seu tir com si fos la primera vegada que ho fa, amb la mateixa il.lusió i entusiasme del que debuta en una activitat. Mentres, els altres, el mirem amb cara d'extranyats.
Crec que la clau de l'èxit de les coses que fas és la passió que hi poses, i en Miquei i l'Helena, en són un exemple clar, aquest any ajudats per l'Eloi.

Ara més que mai, quan les coses són més dures i les pujades més fortes, només em queda dir.

AVANT!!!!!! AVANT!!!!!!   i  AVANT!!!!!

No sé si hi te res a veure , però m'ha vingut el record d'aquest video al cap.

Castellers a la Catedral de Girona

19118 

   

L'arribada

Últim Chek point, ALTA

Ja hem arribat!!
Un cop més estem a Alta.
No se que dir.
Aquest any semblava que havia de ser més fàcil, que si veteran, que si no se què. doncs no, a 80 km de la sortida,  la pobra Lukla coixa perduda, i no parava d'estirar!!! gràcies Lukla!!! et vaig carregar fins a Skojanvarre, i vaig empassar saliva, hem semblava que tot és diluïa, però Avant, Avant i Avant!! i calor, neu fonda, però ara els herois dormen al remolc somiant amb Aurores.
Res a dir dels gossos, amb l'entrenament que portaven, ho han donat tot, tot el que tenien i el que no tenien. El Nuptse i la Mera, han acabat prims però treballant, els últims kms la Mera encara seguia talps sobre la neu,... En Tomàs , ens va dir un cop més quan havien de despertar-nos, en Kevin a fons amb l'abric, la Narvik a estones davant. Menció especial per la Negu i en Fargal.
La Negu ha estat, i és la Lider, però aquest any estava, no sé per què, fora de forma. Està absolutament fosa i buida. Ara recupera forces a la furgo, gràcies  Negu, l'any passat vam arribar gràcies a tu, no ho oblido.
En Fargal, ha tots els equips, hi ha un Messi de torn, doncs aquest cop ha estat ell, tota la cursa de LIDER, però de lider lider, no només tibant, sinó posant-hi cap, buscant la traça i avançant equips parats sense ni mirar-sel's . Brutal Fargal, aquest cop, sóm a Alta gràcies a tu.
I a tots els altres, GRÀCIES, no cal que us expliqui que és díficil començar entrenant a l'11 de setembre 5 km per arribar aquí, no és fàcil però no seria posssible sense l'ajut de tots els que ja sabeu!!!!! pares, mares, sogres, cunyades, Vickis,... tothom hi posa el seu gra de sorra.
Aquest any hem pujat a Finnmark amb en Raül, gàcies per encomanar energia a mí hi ha tots els que t'envolten , hi tenir-ho tot a punt.
Kobalaqs: ja en tenim 2, sense vosaltres no sabria ni on és Finnmark al mapa, no hauria arribat ni a la línia de sortida,... Gràcies!
Laura: Tu sí que ets la lider de debò. espero que hem puguis aguantar molts més anys.
I al de la trona, suposo que reposant a Kirkenes, gràcies per encomanar entusiasme. Admiro les persones que facin el que facin, ho fan amb il.lusió i entrega, i com més grans són, més les admiro.
Suposo que no t'en vas adonar, però els millors quilòmetres de la cursa van ser els 7  o 8 primers sortint de Skoganvarre, vaig anar darrera teu i tu no hem vas reconèixer, tampoc em vaig donar a conèixer, tenies problems amb la Tana, però vas tirar endavant i vas desaparèixer al mig de la foscor, perseguint els teus somnis. AVANT!!!

Ara només ens queda enviar energia a en Miquei!!!!!!

Ja ha arribat!!!!!

Encara no hem rebut la crònica des de Noruega, suposo que estaran descansant i recollint. Parò segons el resultatservice de la web: El Marçal ha arribat a les 4:16 de la matinada.

Quan sàpiguem més coses i tinguem fotos ja les publicarem