dijous, 27 d’octubre del 2011

Kalymnos 2011

Uns dies de relax per a mí i de matxacada per als catxetes. Lloc genial, solet, tranquil.litat i tot el dia "strike" (vaga), els grecs estan força pitjor que aquí.
Vam marxar els 3 fantàsticos el dimarts 18: vol de Barcelona-Milà i Milà-Kos (aquest vol era super curiós perque només hi anaven escaladors i petates North Face). En arribar a Kos la gent agafava el ferri direcció Kalymnos però nosaltres no teniem lligat l'allotjament pel primer dia i vam decidir quedar-nos a Kos una nit i fer una volteta per allà. La ciutat de Kos no té res més que un nucli turístic de restaurants i botiguetes. Això sí feia un vent gelat que no ens esperàvem.
L'endemà al matí ho teniem tot lligat. A les 10:00 agafavem l'autobús direcció Masthiari i allà el ferri fins a Pothia. Quina va ser la sorpresa que arribem al bus i ens diuen que ha marxat. Com pot ser??? Si encara queden 10 min??? Doncs nosaltres ens haviem agafat tan al peu de la lletra lo del relax que no ens haviem adonat que van amb una hora de diferència (i ja portàvem un dia allà).
Doncs sí, ja eren les 11:00. Ens donen la solució d'anar al poble del costat i agafar un taxi, tampoc perque aquell dia tots els taxistes del país estan de vaga. Ens posem a còrrer direcció al port perque a les 11 surt un ferri desde Kos mateix i per sort l'agafem.



Un cop a l'illa dels escaladors, parets i més parets, xorreres i regletes per tot arreu i tot ben assegurat per tal de no passar gens de por. Aquí si ve a escalar, està clar, no cal preocupar-te de si el parabolt està lluny o amunt, abans o després del pas clau, tot està pensant perque no tinguis cap excusa per no tibar-li amb tot. Només hi ha una direcció a seguir: Amunt!! bé més que amunt Enrere!!! perque la majoria de vies tiren enrere, les van fer amb la pendent equivocada.
L'escalada és física i mantinguda, però alhora bastant tècnica. No si val a ser, només, un musculmant de gimnàs. Com no et moguis bé per les xorrereres ho tens clar, aquestes t'indicaran el teu camí: Avall!!
Hi ha vies per tots els gustos i nivells, però per ser justos, per gaudir-hi, haurem d'escalar vorejant el 7è grau. Sinó ens tocaran les vies menys espectaculars i marginals, tot i així hi ha vies de 6è grau per a no oblidar.
Mentre els flipats de l'escalada es passaven els dies esgarrapant pedres i destrossant-se els dits i colzes, la Laura alternava els peus de vies controlant el tema, ( que si aquest fa aquest grau, que si aquest s'ha parat dos cops, aquest sense samarreta no està malament del tot... tot sempre sota control, com ens té acostumats) amb les estades solitàries a la platgeta.
Tot i que no és una illa de platja, aquestes són solitàries i salvatges i la temperatura ens va permetre fer algun banyet, tot pensant en les dates per l'any vinent, que ens han quedat moltes vies per encadenar.






dimecres, 26 d’octubre del 2011

Castanyada 2011


Cap de setmana de Castanyada a la Cerdanya.
Diumenge tarda taller de panellets per als més petits, tothom que vulgui s'hi pot anotar (4 €). El Dilluns al vespre castanyes, moniatos i moscatells per a tots els allotjats al refugi.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

VACANCETES AL DELTA DEL EBRE

Després de varios problemes (trencament de vidre del cotxe, robatori del móbil, sense documentació, que tots els campings on truquem diuen que estan tancats...) decidim tirar endavant els 5 dies que ens haviem proposat de vacancetes familiars.

Al final el dilluns a mig matí aconseguim sortir, amb un cartró tapant el vidre, sense lloc a on allotjar-nos i intentant averiguar quan podem tenir l'autocaravana que tenim enparaulada i que ja fa quasi tres setmanes que hem pagat.
Passem per barna a recollir al tercer nen (l'Albert) i anem tirant cap al Sud.


Una trucada inesperada ens soluciona una part. És el Kiko que ens ofereix l'apartament de l'Ampolla (allà hi estem de luxe), amb piscineta, a 1 min. de la platja, amb joguines per nens no es pot demanar més.


A la vesprà arribem a Tortosa i ens veiem un momentet amb Kiko i Mónica, feia més de 3 anys que no coincidiem però són d'aquelles persones tan acollidores que semblava que no fes més d'un mes que no ens veiessim.


Després ens dirigim a l'Ampolla i a les 8 del vespre només arribar un banyet en la piscina (això són vacances!!!!).Al matí següent el destí és la platja de les Avellanes. Tot són jubilats i nosaltres però el temps és fantàstic i s'està tranquilíssim en la platja. Com es pot veure els 3 nens s'ho van passar de conya.

A la 1 toca començar la missió caravanes osito. A Amposta, el Marçal i l'Albert, agafen el tren direcció València.

La resta de l'expedició ens quedem entre piscina i platgeta (que a això hem vingut) A les 9 del vespre apareixen amb l'autocaravana!!!! Després l'Albert marxa.

Al dia següent ja hem d'aprofitar per estrenar-la. (I posarem algunes fotos per xulejar una mica de joguina nova).


Volteta per Amposta amb una mica de berenar i tarde tranquil.la en la platja dels Eucaliptus i els nens amb les bicis amunt i avall.






I el dijous dia complert al matí els quatre a la platja del Trabucador.No m'ho puc creure el Marçal aguanta més de mitja hora en una platgeta.

A la tarda anem cap a Tortosa perque hem quedat amb Kiko i Mónica per sopar i veure la nova casa que quan vam anar fa 5 anys encara no la tenien. La Mónica i la Laura petant la xerrada, els homes només pensant en gossos i més gossos i Joan, Laia, Gil i Erola pel jardí amb el quad el mini, les motos,... estan en un lloc ideal. Va ser un vespre molt agradable per tot plegat llàstima que no vam pensar en fer fotos pel record.


Moltes gràcies per tot!!! Ens vam sentir super ben cuidats. Això només té un problema que TORNAREM!!!!.


I el divendres abans de tornar vam estar en el Aquopolis de Salou. Hi havia un espectacle de dofins i just és el que està estudiant l'Erola. Van demanar un voluntari per fer ballar els dofins i per donar-los-hi menjar i l'Erola sense cap problema va sortir ella.


Després una estoneta de tobogans...

Han estat uns dies fantàstics i cosa extranya en les nostres vacances: el temps ens ha acompanyat.

divendres, 16 de setembre del 2011

Mushing Time !!!

11 de Setembre de 2011 ( fa qüasi 300 anys que aguantem)








Ja feia dies que hi pensava, tenia ganes de començar a entrenar amb els gossos, ja estava una mica nervioset, ho he de reconèixer: m’he trastocat amb el múshing !!!
Com els últims anys, em començat a entrenar el cap de setmana de l’11, amb companyia dels Kobalaqs ( Miquei-Elena, Jumi-Mercè, Jose-Núria) i una gossada impressionant que , com a bons cadells, van estar tota la nit donant pel sac.
El primer entrenament, el vam fer dijous a la tarda, dividint els gossos en dos equips de 8.
Des del principi, amb la intenció que es prenguin les coses amb calma, els vaig posar a la línia on els vaig anesar i hidratar amb calma, i al cap d’uns minuts Avant!!! Els veterans, perfectes, i demostrant des del primer metre que en tenen més ganes que mai i que saben perfectament de que va el tema, nerviosos però controlats.
Els cadells, jo flipo, ja em va passar l’any passat amb en Fargal ( els gos Norueg que em van baixar el Miquei i l’Elena).
Els vaig posar a la línia i un cop els vaig aconseguir arnesar i lligar correctament , algun van dubtar com a molt els primers 300 metres, però després van entendre per a que han nascut i van començar a estirar com si s’acabés el món a la següent corba, són unes bèsties!!!!!, ara hauran d’aprendre que el tema va per llarg, i que si tot va bé encara els hi queden molts molts km per córrer, espero que algun company seu els hi expliqui mentre descansen al Kennel.
En total vem fer 4 entrenaments acomulant 20 km, esperem que les temperatures comencin a baixar i poguem començar a allargar-los.
Aquest any intentarem tornar a la Finmarksloppet, i a partir d’ara entrenarem per tal d’arribar-hi en les millors condicions.
Podeu veure l’evolució de la temporada a la web d’en Miquei i l’Elena, kobalaq.cat


Dissabte al migdia vam marxar cap a Barcelona que tocava concert dels Sopa ( ara que en Quintana ha dit que és de savis rectificar) i l’endemà manifestar-se. L’itinerari de sempre, cares conegudes, llocs coneguts,... potser em va semblar que hi havia menys gent que els altres anys, però els que hi eren em va semblar que tenien els nassos ( per no dir collons) més plens de tota la que cau, que semblaria que s’ha acabat el temps de demanar, potser és el temps d’agafar el que és nostre i marxar, si és que és molt fàcil,... no ho dubteu.
Al vespre ho cantaven els Obrint Pas, “ ...ja no ens alimenten les molles, volem el pa sencer...” i “ mai podran contra un poble, alegre, unit i combatent...”, així sigui.

dimecres, 14 de setembre del 2011

ST. GIL





St Gil.

Han passat només 3 anys i el costum d’anar a celebrar St. Gil a Núria, s’ha convertit en una tradició familiar.
Aquest any, però hem introduït la possibilitat d’anar-hi el dia abans i dormir a l’Alberg de la “Gene”, passar una nit en família i, de passada, mirar com els hi va a la competència, he, he !!
L’anada fins a Núria , sempre l’hem dividit en dos equips, el primer , més tradicional, amb cotxe fins a Ribes i cremallera. I l’altre (equip d’un de moment) corrent (aquest anys més a peu que corrent) de casa fins a Núria, quatres horetes i 1500 m de desnivell em van deixar les cames toves per un parell de dies.
Aquest any s’hi van afegir a la festa el cosinet Enric, amb els pares respectius i la tieta Marta, tots amb una dosis de paciència important.
A la nit, un cop sopats, ballaruca i cremat al voltant del foc. Més cumba impossible!!!!! I com sempre que hi ha espectacle, l’Erola a la seva salsa, ballant i xerrant amb el primer que se li posava al costat, sense cap mena de problema.




No sé d’on haurà tret els gens , però de moment la veig més a la dansa que a l’escalada extrema, esperem que sigui veritat que el temps tot ho cura...
L’endemà dia de pànxing pel santuari, xanquers, sardanes, barquetes pel llac i exhibició de gossos d’atura (només que els nostres gossos creiessin una quarta part del que creuen aquells tot seria més fàcil, però tot no es pot tenir).
A la tarda baixada cap a Ribes també dividida, uns amb cremallera i els altres (avi Toni, Marta i la mare del nen) xino-xano cap a Ribes.
Esperem que per molts anys poguem anar a Núria , cadascú pel seu camí, però que a l’arribada ens hi trobem com més millor.

dimarts, 13 de setembre del 2011

Via Civís-Genís i Solstici d’Estiu.

Ultimament tinc l’escalada una mica oblidada, es que tot no pot ser... sort que hi ha alguna ànima caritativa que m’hi porta de tant en tant.
Anem amb el Zapa, al Pedra, però el bomberito dels collons cada vegada estar més fort-flipat i em porta a la Solstici a la Nord del pollegó inferior i (aconsellat per un altre il-luminat) comencem per la Civís-Genís a la Dent de Cabirols. Segons li ha dit, és un encadenament molt lògic, vaya tela, vaya tela !!!!


Civis-Genís.

Situada a la Dent de Cabirols hi arribarem amb una mitja horeta des del refu del Pedra, la via tot i que senzilla és macota i amb roca bastant ferma per ser que estem al Pedra. Via força equipada amb pitons i bolts, però cadrà portar algun trastet per de tant en tant , si no ens diem Zapater de cognom clar.


Solstici d’estiu.

Via situada a la Nord del Pollegó inferior, oberta el dia de St Joan del 2008, guapa molt guapa, al.lucinantment guapa, però per a mi dura, molt dura.
Arribarem al peu de via remuntant tota la tartera del Pedra, més comoda de baixada que de pujada, però es va fent.








A peu de via hi trobarem una plaqueta amb el nom de la via. Bàsicament via on els llargs potents transcorren per fisures i algun diedre, prou equipada en els trams dificils i últim llarg, però caldrà portar-hi un joc de tascons i un de friends fins els 3 0 4 dels camelots segons gustos.
Via per sobre les meves possibilitats, canyera i vertical, però on vaig gaudir com feia temps que no ho feia i gràcies un cop més al Xavi.

diumenge, 17 de juliol del 2011

ESTANY DE QUERIGUT

El dijous passat varem aconseguir buscar un forat per fer una escapadeta tota la familia. Varem tenir la sort de comptar amb la presència de la tieta Andrea, sempre va bé un cop de mà.
El difícil és decidir a on anem perque encara no tenim del tot clar que són capaços d'aguantar el Gil i l'Erola.
Vam optar per anar a l'Estany de Querigut, ja que després d'uns km. per pista hi ha un cartell que indica 30 min.



El començament de la pujada és una mica empinadet però varen anar fent molt animats i anàven prou bé.

El Gil com que portava les seves super botes de muntanya va caure unes 5 vegades, però ell sense dir res es tornava a aixecar i seguia.

El que els motiva més és anar buscar les marques grogues que s'han de seguir.

Després de caminar una mitja hora varem fer un descans al costat d'un riuet per a menjar unes galetes.
Per arribar al llac contant la parada i tot vam estar uns 50 minuts amb total i tots dos van arribar-hi caminant. La sorpresa va ser que feia un fred a l'alçada del llac que era impossible fer un intent de dinar i de mullar-se els peus que era el que els hi haviem promés. El Gil es conforma més fàcilment però l'Erola va fer morros una estona perque després de 4 fotos vam tirar avall sense dinar ni res de res. També s'ha de dir que la mania aquesta racing que té el pare de no portar res de pes va fer que passèssim una mica de fred sobretot ell perque haviem deixat tots els forrillos a casa.
















































La baixada va ser més durilla perque ja es notava el cansament. El Gil va baixar a coll del pare des del principi però l'Erola queixant-se una miqueta però va aconseguir fer-ho tot ella sola.

Com que ens havia sortit malament el tema pic-nic l'alternativa va ser anar al Llac de Matamala que ens venia de pas per a la tornada.


I ja el colofón final va ser que hi havien uns inflables i que van passar mitja horeta acabant de gastar l'adrenalina que els hi sobrava.
























dilluns, 9 de maig del 2011

CANAL DU MIDI 2011

El pitjor que pots fer si ets solter i vols anar a una escapada romàntica amb la novieta, és explicar-li als teus amics amb fills els teus plans. Així va acabar el Francesc compartint el seu viatjillo amb tota la colla d’”amiguetes” i els seus respectius “xurumbeles”.

Resulta que el Francesc i la Glòria tenien pensat fer el tram Toulusse-Carcassone del Canal du Midi en dos dies i varen aconseguir-ho però una mica més folklòricament del que s’esperàven.


Nosaltres ja els esperàvem a l’estació de tren de Toulusse, varem anar-hi amb cotxe sortint a les 6 del matí de la Molina. Per mala sort el tren es va retrassar una hora i mitja.
A les 11 ja estàvem tots a punt per fer el primer tram fins a Avignonet a on el Francesc havia buscat un camping.
Primer equip d’expedició: Francesc, Glòria, Raimon (amb la Lluna al carretó), Marçal (amb l’Erola i el Gil al carrito) i Laura amb un parell d’alforges que encara que no ho sembla van pesant a mida que passa el dia.

Primera aturada perque els nens estirin les cames en un parc infantil. I el Francesc com a bon padrí porta la mona en el porta-bultos de la bicicleta, increïble que no s’hagi aixafat!!!!

La següent parada ja va ser per dinar en una resclosa per veure com s’ho fan els vaixells per passar d’una banda a l’altra.

I a la tarda una tirada llarga aprofitant que els nens s’adormen. Però el Francesc ens té preparada una sorpresa. El camping a on va reservar (com que va buscar el més barat) figura que estava a 5 km. però resulta que estava a dalt de l’única muntanyeta de la zona.

Encara que la sorpresa se la va endur ell quan en arribar al camping havien arribat els Garcia-Espejo amb el Jan i el Martí, el Víctor i la Queralt, i els Eroles-Llimós amb la Fiona. Tots plegats erem el circ del camping. Després de les dutxes i el descansillo era l’hora d’organitzar el sopar i els bungalows. Primer soparet dels nens i després dels adults que aconsegueixen estar asseguts i no perseguint criatures.

Increïble a les 10 del matí tots preparats per arrancar del camping uns amb bici i els altres amb cotxe fins al Canal. I a les 11 tota la penya espardenya estem preparats per arrancar. En total 11 adults, 6 nens (Erola 4 anys, Fiona 4 anys, Gil 2 anys, Queralt 2 anys, Martí 2 anys i Jan 5 mesos) i la Lluna.

El tram d’avui no estava asfaltat com el d’ahir i entre tots el que erem i que el terreny era una mica més complicat per les arrels dels arbres tot és més lent. Així i tot encara que els últims quilómetres els vam fer per carretera (això sí que va ser un festival), vam aconseguir arribar al tren de les 17:30.

La veritat és que va anar superbé i els nens es van portar de conya (això no sempre es pot dir).

Ja estem pensant en la próxima. Moltes gràcies Francesc i Glòria per deixar-nos venir.