Gràcies!

Gràcies, als que ens heu ajudat ha arribar fins a la línia de sortida.
En aquest tipus de cursa, diuen, i potser es veritat,  estar a la línia de sortida ja és un èxit en sí mateix, nosaltres aspiràvem a una mica més, però no va poder ser...
Per poder arribar el dia 8 de Març a Alta, amb tot l'equip apunt i en condicions, vam haver de treballar fort, entrenar moltes i moltes hores, dormir poc i gastar molt. 
Això no hauria estat possible sense l'ajuda de tots els que ens envolten, la seva empenta i els seus ànims. I durant el poc que va durar la nostra aventura, vam sentir properes les mostres d'afecte i suport de tots els amics i coneguts, via telèfon, blog i xarxes socials,  malgrat tot , no va poder ser...
No volem anomenar ningú en concret per por de deixar-nos algú, però no podem passar per alt a dos ajudes importants l'equip Kobalaq i l' Albert Martí.
A l'equip Kobalaq, li dedicarem una entrada d'aquí uns dies.
L'Albert, l'Albert Martí, Albert del Niu, l'home boig... li podeu dir com volgueu, però no el confondreu. 
Segurament ell, no llegirà mai aquest escrit, deu estar corrent per la muntanya, pedalant sobre la bici o lliscant sobre els esquís, hores i hores, ell també, perseguint no sabem que...
Que dir de la seva ajuda, res a dir.
 Abans de que nosaltres pensèssim res, ell ja ho havia fet, virtuós sobre el trineu i exquisit amb els gossos, l'amic que tots volem, i que per sort alguns tenim.
Només dues anècdotes:
El dia de la sortida,... tensió a l'ambient, ...cara de duresa i seriositat entre els múixers, ... ell , per variar,  fent bestièses per allà, sense deixar, però, de fer el que tocava, algú se'l va mirar amb cara d'incredulitat, cara  fins i tot, d'un pel de superioritat,... i ell em va dir: "que és incompatible el múixing amb riure i passar-ho be?" genial, senzillament genial.
I la segona , quan vam  plegar a Levajock, de nit i cansats, quan alguna llàgrima em corria cara avall, dissimulada pel buff, la jaqueta i la pinta de tio dur, ell estava allà, i amb un cop a l'esquena i alguna broma que ja no recordo ens va ajudar a  aixecar el cap, seguir endavant, a seguir somiant.

 També volem donar les gràcies als  "supers-amics" més mediàtics que tenim, que heu fet difusó del nostre repte: Emma, Araceli, David, Kilian, gràcies per ajudar-nos a somiar!
    Sapigueu tots els que us hem anomenat i als que no, als que ens vau ajudar a apretar en algún moment, als que ens vau suplir en les nostres feines, a tots i tots,... que us duiem al trineu, en un racó especial per portar -hi allò que per nosaltres era imprescindible! durant la cursa, i la tempesta extrema, estàveu amb nosaltres, no estàvem sols!

Gracias a los que nos habeis ayudado hasta la línea de salida.
Es este tipo de carrera, dicen i seguramente es verdad, que estar en la linea de salida ya és un éxito, nosotros aspirábamos a un poco más, pero no pudo ser...
Para poder llegar el dia 8 de Marzo a Alta, con todo el equipo a punto y en condiciones, tubimos que trabajar fuerte, entrenar muchas y muchas horas, dormir poco y gastar mucho. Esto no habría sido posible sin la ayuda de todos los de nuestro lado, su empuje y su ánimo. Y durante el poco que duró nuestra aventura, sentimos cercanas las muestras de afecto y soporte de todos los amigos y conocidos, via teléfono, blog y redes sociales, aunque al final no pudiera ser...
No queremos nombrar a nadie en concreto por miedo a dejarnos a alguien, pero no podemos olvidarnos de dos ayudas importantes; el equipo Kobalaq y Albert Martí.
Al equipo Kobalaq, le dedicaremos una entrada en unos días. 
A Albert, Albert Martí, Albert del Niu, l'home boig... le podeis llamar como querais, no lo confundireis, seguramente él no leerá nunca este escrito, debe estar corriendo por la montaña, pedaleando sobre la bici o esquiando, horas y horas, él también persiguiendo nosequé...
Que decir de su ayuda, antes que nosotros pensasemos lo que se tenia que hacer él ya lo había hecho, virtuoso en el trineo y exquisito con los perros, el amigo que todos queremos, y que por suerte algunos tenemos.
Dos anécdotas:
El día de la salida, tensión en el ambiente, cara de dureza y seriosidad entre los mushers, y él, para variar, haciendo tonterias por allí, sin dejar , pero de hacer lo que tocaba. Alguien se lo miró con cara de incredulidad, cara incluso de un poco de superioridad... y me dijo: "que es incompatible el mushing con reir?" genial, sencillamente genial.
Y la segunda cuando terminamos en Levajok, de noche y cansados, cuando alguna lágrima me corría por la cara, disimulada por el buff, la chaqueta y la pinta de tio duro, él estaba allí, y con un golpe en la espalda y alguna broma que ya no recuerdo nos ayudó a seguir adelante, a seguir soñando.

Gracias a los amigos mediáticos que tenemos, que habeis hecho difusión de nuestro reto: Emma, Araceli, David, Kilian, gracias por ayudarnos a soñar!!
Teneis que saber todos a los que os hemos nombrado y a los que no, a los que nos ayudasteis a apretar en algun momento,a los que nos suplisteis en el trabajo, a todos y todos, que os llevábamos en el trineo, en un rincón especial para llevar las cosas no obligatorias, pero para nosotros imprescindibles!! durante la carrera y la tormenta extrema, estábais con nosotros, no estábamos solos!!