dimarts, 11 de març del 2014

EL SOMNI DE DOS ANYS, QUE SOLS VA DURAR DOS DIES.

Es així, després de dos anys de preparació, sacrifici col.lectiu i esforç brutal, el somni, s'ha esfumat.
S'ens ha escapat de les mans, però el més frustrant és que no hem pogut qüasi gaudir-lo, no hem tingut temps de lluitar per fer-lo realitat, ha marxat sense donar-nos temps a despertar-nos, tot plegat, extremadament frustrant.
Haviem pensat en moltes causes per les quals podia ser que no acabèssim la cursa, falta d'entrenament, lesions, falta de motivació, cansament extrem del múixer,... però mai s'ens havia passat pel cap que els nostres gossos, sempre forts i alegres, poguessin enmaleltir, i així ha estat, un inesperat virus ha deixat fora de combat als nostres herois, sense capacitat de recuperació, buits i fatigats.
Un virus, alimentat, per la llarga i extrema nit que vam passar clavats enmig de la tempesta en la inmensitat de Finnmark, allà sí que vam lluitar. Lluitar per avançar ,i fins i tot per no defallir. Després d'allò vam pensar que no seríem capaços de seguir. Però en arribar al check point de Skoganvarre i veure que altres també havien passat la nit clavats, i que en Roger Dhal, mister Finnmarkslopet, arribava després nostre amb la cara desencaixada i deia que havia viscut la pitjor tempesta a la Finnmark, vaig entendre la dimensió del que havíem viscut.
Quan amb l'Albert, a Levajok,  retiràvem els gossos del check point cap al remoc, en Tomàs bordava desesperat, ell també sabia que el somni s'esfumava. Un gos nascut per còrrer, extremadament treballador, veia que ell i l'equip havien de plegar, ell també frustrat, entrava al remolc amb el cap cot.
No sé què dir, no sé què pensar, no sé què fer,.. però és com quan en una expedició a una gran muntanya arribes i el temps no et deixa ni fer un intent, ni sentir la neu a la cara i l'alçada als pulmons, no sé si ens mereixíem tanta mala sort.
Marxarem cap a casa, amb sensacions contradictòries, sabent que hem fet el que tocava, però amb la merda de sensació de no haver pogut lluitar i apretar, nosaltres i tot l'equip, però sabent que segurament hem fet un pas endavant, no sé cap a on , però un pas endavant.
Ara ens queda seguir d'aprop l'equip d'en Miquei camí de la seva desena Finnmark, del seu desé somni, encara li queda lluitar, encara li queda somniar, Miquei! Avant! sentiràs el nostre alè totes les nits que et queden!

Es así, después de dos años de preparación, sacrificio colectivo y esfuerzo brutal, el sueño se ha esfumado. Se nos ha ido de las manos, pero lo más frustrante es que no hemos podido casi disfrutarlo, no hemos tenido tiempo de luchar para hacerlo realidad, se ha ido sin darnos tiempo a despertarnos, todo extremadamente frustrante.
Havíamos pensado en muchas causas por las cuales podía ser que no terminasemos la carrera, falta de entrenamiento, lesiones, falta de motivación, cansancio extremo del musher.... pero nunca se habíamos pensado en que nuestros perros, siempre fuertes y alegres,pudieran ponerse enfermos, y así ha estado, un inesperado virus ha dejado fuera de combate a nuestros héroes, sin capacidad de recuperación, vacios y fatigados. Un virus alimentado por la larga y extrema noche que pasamos clavados en medio de la tormenta en la inmensidad de Finnmark, allí si que luchamos. Luchamos para avanzar y no decaer. Després de eso pensamos que no seríamos capaces de seguir. Pero en llegar en el check point de Skoganvarre i ver que otros también havían pasado la noche clavados y que Roger Dhal, mister Finnmarkslopet, llegaba después nuestro con la cara desencajada y decía haber vivido la peor tormenta en Finnmark, entendimos la dimensión de lo que habíamos vivido.
Cuando con Albert, en Levajok, retirábamos los perros del check point hacia el remolque, Tomás ladraba desesperado, él también sabía que el sueño desaparecía. Un perro nacido para correr, extremadamente trabajador, veía que és i el equipo tenían que dejarlo, él también frustrado, entrava en el remolque con la cabeza baja.
No sé qué decir, no sé qué pensar, no sé qué hacer... pero es como cuando en una expedición a una gran montaña llegas y el tiempo no te deja ni hacer un intento, ni sentir la nieve a la cara y la altura a los pulmones, no sé si nos merecíamos tan mala suerte.
Nos iremos hacia casa, con sensaciones contradictorias, sabiendo que hemos hecho lo que tocaba, pero con la mierda de sensación de no haber podido luchar y apretar, nosotros y todo el equipo, pero sabiendo que seguramente hemos hecho un paso adelante, no sé hacia donde, pero un paso adelante.
Ahora nos queda seguir de cerca al equipo de Miquei que siguen el camino hacia su décima Finnmark, su décimo sueño, todavía le queda luchar, todavía le queda soñar, Miquei! Avant! sentirás nuestro ánimo todas las noches que te quedan!

2 comentaris:

Oriol ha dit...

Benvolguts Marçal, Laura i Erola, no tenim gaires paraules per dir-vos. Els anys passats fent muntanya ens fan entendre el mal regust de boca que teniu ara mateix. Us entenem molt be. Hores de somnis i preparatius, hores d'esforç i entrenament, càlculs, diners, il·lusions...., tot en orris per culpa d'un maleït virus i del mal temps. Com molt be dieu és el mateix que organitzar una gran sortida a muntanya que has estat planejant durant molt de temps i el mal temps o el mal estat físic et fan tornar endarrera. Molts cops fins i tot tens ganes de plorar. La vostre cara a les fotografies ho diu tot. Sapigueu que tots els que us estavem seguint compartim amb vosaltres aquesta frustació i que sempre serem al vostre costat. Una forta abraçada i molta energia per tornar-vos a aixecar i tornar-hi ben aviat. Anims !!!!!

Unknown ha dit...

Osti, vaya M!!!!
Ànims, si serveixen.
De tot s'apren, inclús o sobretot, de les patacades. Però no per això deixa de tenir un regust amarg, suposo.
Seguiu lluitant i arribareu arreu.
Una abraçada,