3, 2, 1,... goooooo!!!!

El 7 de Març era prevista la sortida,a  partir de les 11 comencen  els muixers de la de 500 km. 76 equips, una bestiesa. En representació espanyola amb gossos de raça pura està Baltasar Gallardo que ha sortit a les 11:31 amb el dorsal 32 i el vasc José Sacristan provarà d'acabar la seva segona Finnmark de 500 amb el dorsal 26 i ha sortit a les 11:25.

Després tocava el torn als Juniors que faran 300 km. I són 9 participants de 14 a 17 anys (estan bojos els pares d'aquí dalt)

I a les 13:05 ha sortit el Miquei amb dorsal 150 i a les 13:07 el Marçal amb dorsal 152, els dos membres de l'equip Kobalaq. Tenen una aspiració ben diferent. El Miquei té com a fita acabar la seva desena Finnarkslopet, n'ha fet 3 de 500 km i 6 de 1000 km.. Encara que veient al Miquei sembli una cosa fàcil, no ho és ell és l'unic muixer en tot l'estat espanyol que ha acabat la llarga i només el Marçal és l'altre muixer que s'ha atrevit a intentar-ho.

La sortida ha Alta és molt emocionant i una mica estressant. Els muixers de 1000 km. Han de carregar a un passatger en el trineu que el passejaran durant 16 km. Fins que arriben al restart on els muixers comencen la cursa de debò.

El restart és un llac gelat on es posen al damunt muixers, gossos i furgos (fa una mica de yuyu, però ells estan ben tranquils). Imagineu-vos una explanada amb 57 equips amb 14 gossos cada un. Un total de 798 gossos, total una bojeria.

Aquí els handlers han de canviar el trineu del passatger pel trineu de debò que va equipat amb tot el material obligatori de la cursa. Passen els crew que són els voluntaris de l'organització a que tothom porti el material obligatori i són exigents.

Això del restart ja és més estressant i força espectacular. Tots els equips estan en diferents fileres i a part de canviar el trineu s'han d'afegir gossos perquè el primer tros te'l deixen fer com a màxim amb 10 gossos i a partir d'aquí pots portar-ne 14.

Aquest any hem anat una mica millor al restart que l'any passat, perquè teniem quasi tots els botins posats.

Els dos muixers han sortit contents i animats perquè veuen bé als gossos. L'únic problema que el Marçal just sortir ha perdut la seva beguda pel tram i no se'n ha adonat.

Després del restart els equips han de passar per Joatka que és un checkpoint que no poden arribar les assistències però que es pot seguir pel gps track i d'aquí cap a Skoganvarre que és on esperen les assistències que arribin al voltant de les 23:00 i facin un descans d'unes 3 h. Si tot va sobre el previst.

El equip del Marçal intenta esborrar el mal tràngol de l'any passat en aquest tram on va haver d'estar parat i camuflat en el gerven durant 7h. d'una super tormenta on els gossos van quedar molt tocats d'estar tantes hores colgats per la neu i només van poder superar una etapa més abans de caure malalts.

Avui el temps no és fantàstic i fa vent, però no de bon tros com l'any passat.
Al final han arribat molt bé a Skoganvarre, sobre les 22:30 tots dos muixers. No podem dir el mateix dels handlers. Els handlers del Marçal encara no s'han tret el murphy de sobre i s'han sortit de la carretera. Encara n'han sortit prou ben parats, només 1:30 d'esperar a l'assistència i una corretja sortida de lloc que els hi han arreglat. Això si, ha arribat abans el Marçal que ells, per sort encara van molt junts amb l'equip del Miquei i els handlers del equip A li han portat tot el material necessari i li han fet el sopar.
Només han descansat les 3 h. previstes i sobre la 1:30 de la nit tornàven a sortir per a fer una etapa de 85 km. fins a Levajok. El Marçal ha arribat amb la Lukla a dins el trineu, ha tingut la mateixa lesió i en el mateix tram que fa tres anys. No l'hem pogut recuperar i l'ha tingut que deixar, ha de continuar amb 13 gossos.
 Un cop han marxat els muixers els handlers tampoc ho tenen fàcil perquè son les 2 de la nit i han de conduir 4 h. fins el seguent punt sense haver dormit i arribar abans de les 9 del matí que és quan està previst que arribin els muixers. Aquesta vegada no ha passat res però ha anat de poc perquè al equip del Marçal un altre vegada se li ha creuat un re al mig de la carretera que ha anat molt just de no atropellar-lo.
 A Levajok han arribat el Miquei a les 9:15 i el Marçal sobre les 10:00,  tots dos contents amb els gossos, sembla que de moment seguim endavant. A veure quantes més coses ens depara el destí.
Ara a Levajok prevista una aturada de 5:30 (aqui cada muixer decideix el que vol descansar) i ténen per davant una etapa de 99 km. que tenen previst començar avui diumenge entre 15:00 i 16:00 hores.

El 7 de marzo era prevista la salida, a partir de las 11 empiezan los mushers de la de 500 km. 76 equipos una barbaridad. En representación española con perros de raza pura está Baltasar Gallardo que ha salido a las 11:31 con el dorsal 32 y el vasco José Sacristan que probará de terminar su segunda Finnmark de 500 con el dorsal 26 y ha salido a las 11:25

Despues tocaba el turno a los Juniors que haran 300 km. i son 9 participantes de 14 a 17 años (estan locos los padres de aquí arriba)

Y a las 13:05 ha salido Miquei con dorsal 150 y a las 13:07 Marçal con dorsal 152, los dos miembros del equipo Kobalaq. Tienen una aspiración diferente. Aunque viendo a Miquei parezca una cosa fácil, no lo es. El es el único musher en todo el estado español que ha terminado la larga y sólo Marçal es el otro musher que se ha atrevido a intentarlo.

La salida en Alta es muy emocionante y un poco estresante. Los mushers de 1000 km. han de cargar un pasajero en el trineo que lo pasearan durante 16 km. hasta que llegan al restart donde los mushers empiezan la carrera de verdad.

El restart es un lago helado donde se ponen encima mushers, perros y furgos (da un poco de yuyu, pero ellos estan tranquilos). Imaginaros una explanada con 57 equipos con 14 perros cada uno. Un total de 798 perros, o sea una locura.
Aquí los handlers tienen que cambiar el trineo del pasagero por el trineo de verdad que va equipado con todo el material obligatorio de la carrera. Pasan los crew que son los voluntarios de la organización a ver que todo el mundo lleva el material obligatorio y son exigentes.
Esto del restart ya es más estresante y espectacular. Todos los equipos estan en diferentes filas y a parte de cambiar el trineo se añaden perros  porque el primer trozo lo dejan hacer como máximo con 10 perros y a partir de aquí se pueden llevar 14.
Este año ha ido un poco mejor que el restart del año pasado porque teniamos casi todos los botines puestos.
Los dos mushers han salido contentos y animados porque ven bien a los perros. El único problema que Marçal ha perdido la bebida justo salir del tramo sin darse cuenta.
Después del restart los equipos tienen que pasar por Joatka que es un checkpoint que no podemos llegar las asistencias pero que se puede seguir por el gps track y de aquí van a Skoganvarre que es donde esperamos que lleguen sobre las 23:00 y hagan un descanso de 3 h.. 
El equipo de Marçal intenta borrar lo mal que lo pasó el año pasado en este tramo donde estubo parado y camuflado en el gerven durante 7 h, por una super tormenta donde los perros quedaron muy tocados de estar tantas horas colgados por la nieve y solo pudieron superar una etapa más antes de ponerse enfermos.

Hoy el tiempo no es fantastico y hace viento, pero ni mucho menos como el año pasado.
Al final han llegado muy bien a Skoganvarre, sobre las 22:30 los dos múixers. No podemos decir lo mismo de los handlers. Los handlers de Marçal  todavía no se han sacado el murphy de encima y se han salido de la carretera. Todavía les ha ido bastante bien, solo esperar 1:30 a la asistencia y una correa salida de sitio que les han arreglado. Eso sí, ha llegado antes Marçal que ellos, por suerte todavía va muy cerca del equipo de Miquei y sus handlers le han llevado el material necesario y le han hecho la cena.
Sólo han descansado las 3 h. previstas y sobre la 1:30 de la noche volvían a salir para hacer una etapa de 85 km. hasta Levajok. Marçal ha llegado con Lukla dentro el trineo, ha tenido la misma lesión y en el mismo tramo que hace 3 años. No la hemos podido recuperar y la ha tenido que dejar, debe continuar con 13 perros.
Una vez se han ido los muixers, los handlers tampoco lo tienen facil, porque son las 2 de la noche y deben conducir 4h. hasta el siguiente punto sin haver dormido y llegar antes de las 9 de la mañana que es cuando está previsto que lleguen los muixers. Esta vez no ha pasado nada pero ha sido por los pelos porque al equipo del Marçal otra vez se le ha cruzado un reno en medio de la carretera que ha ido muy justo de no atropellar.
En Levajok han llegado Miquei a las 9:15 y Marçal sobre las 10:00, todos contentos con los perros, parece que de momento seguimos adelante. A ver cuantas cosas más nos depara el destino.
Ahora en Levajok previsto parar 5:30 h. (aquí cada musher decide lo que quiere descansar) y tienen por delante una etapa de 99 km. que tienen previsto empezar hoy domingo entre las 15:00 y 16:00 h.

CONTROLS VETERINARIS FL'15

En totes les curses de muixing i especialment a la Finnmarkslopet, la primera prioritat és la seguretat i salut dels gossos. Quan estan en cursa, cada vegada que entren en un checkpoint (control de pas i lloc condicionat perquè puguin descansar els equips) tots els gossos són revisats per membres de l'equip veterinari. Comproven el nivell d'hidratació, l'estat de les articulacions i l'estat general dels gossos. Verifiquen amb el múixer si hi ha hagut incidències en el tram i actualitzen la fitxa que porta el corredor amb l'historial veterinari de les incidències hagudes. En els dies previs a la cursa, l'organització exigeix ​​un control veterinari exhaustiu. Als equips d'en Miquei i José Sacristán, el control el va fer Hanna Frediksen, cap de l'equip veterinari de la cursa. Va verificar els xips d'identificació dels gossos i després va revisar cada gos, començant per l'aspecte general: si està massa prim o tot el contrari, que els cabells tingui bon aspecte, ja que podria indicar alguna malaltia o alimentació deficient, verifica totes les articulacions realitzant extensions i flexions de les potes i repassa cada vèrtebra de la columna. Fins i tot comprova l'estat de les dents i que la longitud de les ungles sigui l'adequada. En el nostre cas, ens va recomanar que les talléssim. A casa les ungles dels nostres gossos es desgasten amb facilitat, però a la neu no pateixen desgast algun. Tot i haver-les tallat fa un mes, havien crescut moltíssim. Aquesta tarda doncs, a tocat fer "manicura" Aquest any en particular, l'equip veterinari està molt atent a la tos de les gosseres. És una malaltia que es transmet molt fàcilment per l'aire i podria afectar molt ràpidament a molts equips, situació altament indesitjable i perillosa per a gossos que van a realitzar treball a baixes temperatures. El Marçal va passar el control veterinari el dia 4 a les 21 h., fins a les 23 h. Es van mirar els gossos amb lupa però tot correcte només alguna recomanació per alguna petita rossadura, i la Narvik la veterana del equip que la tornaran a rechequejar per una petita molestia a l,espatlla .Aixo li ha passat cada any pero potser aquest el musher la reserva en la banqueta. Sort que l,equip A el del Miquei van acompanyar al Marçal al control perque els seus handlers fa dos dies que estan penjats a l,aeroport d`Oslo per una vaga de vols. En todas las carreras de mushing, y especialmente en la Finnmarkslopet, la primera prioridad es la seguridad y salud de los perros. Cuando estan en carrera, cada vez que entran en un checkpoint ( control de paso y lugar acondicionado para que puedan descansar los equipos) todos los perros son revisados por miembros del equipo veterinario. Comprueban el nivel de hidratación, el estado de las articulaciones, y el estado general de los perros. Verifican con el musher si ha habido incidencias en el tramo y actualizan la ficha que lleva el corredor con el historial veterinario de las incidencias habidas. En los días previos a la carrera, la organización exige un control veterinario exhaustivo. A los equipos de Miquei y José Sacristan, el control veterinario lo ha hizo Hanna frediksen , jefa del equipo veterinario de la carrera.  Verificó los chips de identificación de los perros y luego chequeó cada perro, empezando  por el aspecto general, si está demasiado flaco o todo lo contrario, que el pelo tenga buen aspecto, ya que podría indicar alguna enfermedad o alimentación deficiente, verificó todas las articulaciones realizando extensiones y flexiones de las patas y repasó cada vértebra de la columna. Incluso comprueba el estado de los dientes y que la longitud de las uñas sea la adecuada. En su caso, les recomendaron que las cortssen. En casa las uñas de nuestros perros se desgastan con facilidad, pero en la nieve no sufren desgaste alguno. A pesar de haberlas cortado Miquei hace un mes, habían  crecido muchísimo. Esta tarde pues, tocó hacer manicura. Este año en particular, el equipo veterinario está muy atento a la tos de las perreras. Es una enfermedad que se transmite muy facilmente a traves del aire y podría afectar muy rápidamente a muchos equipos, situación altamente indeseable y peligrosa para perros que van a realizar trabajo a bajas temperaturas. Marçal  paso el control veterinario el día 4 a las 21h hasta las 23 h,. Todo está correcto, solo le han hecho algunas recomendaciones por alguna pequeña rozadura y tienen que rechequear a Narvik, la veterana del equipo,por unas dolencias en la espalda que siempre tiene. Este ano igual el musher la reserva en la banqueta. Suerte que el equipo A, el de Miquei han podido acompañar a Marçal al control porque sus handlers hace dos días que estan colgados en el aeropuerto de Oslo por cua de una huelga de aviones.

KOBALAQ: UN EQUIP!!!

El cap de setmana passat vam fer el dinar Kobalaq, tradició de cada any. Sempre tornant de Noruega es decideix una data que vagi bé a la majoria per a celebrar les victòries de la temporada. Aquest any ha estat un xic diferent, per primera vegada cap dels 3 tirs que van pujar a Noruega a competir van aconseguir acabar la cursa. Tot i així es va decidir que el dinar el fèiem igualment.

Nosaltres som els més nous en l'equip Kobalaq, ja fa uns anys, quan vam voler endinsar-nos en el Muixing de Llarga distància, vam contactar amb el Miquel-Angel Martínez per assessorar-nos, així mica en mica vam anar-nos acostant fins que un dia l'Helena ens va dir la frase: "hem pensat que potser podrieu ser del equip Kobalaq" no ens ho podiem creure, allò era un super-orgull per nosaltres, un dels equips més importants en la llarga distància de tot l'estat i un dels millors d'Europa.

Kobalaq no és cap nom comercial, és simplement això KOBALAQ UN EQUIP DE GOSSOS DE TRINEU.
En ell estan englobats 5 múixers de llarga distància: Miquel-Angel Martínez, Jorge Andrés, Jumi Ripollés, José Arias i Marçal Rocias. I per a què serveix Kobalaq? Per a compartir experiències, per a compartir recursos, per a compartir feina, per a compartir gossos, per compartir estades, per a compartir dinars, per compartir victòries i aquest any també frustracions, somnis i esforç.

Però a part dels múixers que sempre són la part visible dels equips, el que volíem és fer menció de tota la feina feta pels Kobalaqs amagats.
D'una banda l'Helena, l'Ana i la Laura, les dones dels múixers que han competit aquesta vegada, que durant tot un any ajuden amb totes les feines de preparacíó del material i d'entrenaments de llargues hores, Moltes Hores !!!!! que no és fàcil i menys contant que l'Ana i la Laura ténen nens petits.

A part en l'equip, hi ha Jose Àrias i la Nuria (que porten dins del múixing moltíssims anys fins i tot organitzant les primeres Monegros), el Jose a part d'haver fet una Femundlopet i una Finnmarkslopet amb gossos joves del Miquei ha fet durant molts anys de handler indiscutible del Miquei. Aquest any per temes laborals no podia anar a Noruega i ha estat fent de handler des de casa. Molt bona feina. A part ha ajudat amb molts temes logístics de material, sobretot de frontals i amb l'esponsorització de tots els snacks per part d'Alimentbarna.

El Jumi i la Mercé, a part de deixar el Noddy per a que entrenés i corrés la cursa amb el Marçal, fan una feina de suport anímic bàsic a tot l'equip. I están durant tota la cursa darrera l'ordinador, ja sigui contestant els missatges del gps a la Laura o ja sigui actualitzant i traduïnt al castellà la web dels kobalaqs.

La Marta Subirats una fisioterapeuta d'animals que ja fa uns anys es va interessar pel nostre equip i que està molt involucrada en qualsevol petit problema o lesió dels nostres gossos. Aquest any va venir a Noruega a veure la part final de la cursa.

El Jordi Coma i la Cèlia, familia de Montesquiu que ja fa anys que està molt lligada als Kobalaqs, aquest any fent suport moral i en varies ocasions fent de handler del Jumi o del Marçal.

Tots ells que mai són anomenats uns dies abans de la cursa i durant la cursa van estar fent una feina impecable. Per mencionar alguna anécdota:
El cap de setmana abans de que el Marçal marxés cap a Noruega, van pujar a la Molina l'Helena, i Jumi's family per a portar 300 kg de sardines i 200 snacks fets especialment per Alimentbarna. Van estar fent reunions amb el Marçal amb llibreta en mà anotant tots els punts imprescindibles a tenir en compte en la cursa. I el moment més important, quan el Marçal va dir que no tenia Jerven (funda vivac per la tempesta) i que s'enduria una tenda de campanya el Jumi li va dir que ni pensar-ho, en aquell mateix moment va trucar al Javier Marina per demanar-li si ens deixava la seva. St. Jumi sort que li vam fer cas, ell ja sabia de què parlava perquè el va fer servir en una Femudlopet fa anys.

I després, durant la cursa, tots els Kobalaqs de casa estaven conectats a l'ordinador pràcticament totes les hores del dia, cal destacar la primera nit de la cursa que el Marçal va haver-se d'aturar durant 8 hores en una tempesta que l'Helena i el Jose van estar tota la nit sense


dormir pendents de l'ordinador, mirant les pàgines de la meteo i esperant fins a les 4 de la matinada que vam veure moure's el gps i tots vam respirar alleujats.

I aquest any hi ha hagut tres incorporacions, tres handlers nous que han viscut per primera vegada la experiència de la cursa de llarga distància més llarga d'Europa.
El Mario, estudiant de Saragossa, handler del Jorge Andrés juntament amb l'Ana, molt i molt eficient.
L'Albert que ja vam parlar d'ell, que juntament amb l'Erola feien de handlers del Marçal.

I en Ramon Armengol, un dels millors skijorers del nostre país (que tot i haver entrenat menys del desitjat aquest any ha fet tercer en el Campionat d'Espanya). Que va acceptar el super repte de fer ell sol de handler del Miquei, i que va treure una nota molt alta. Cal dir que en una cursa d'aquestes característiques amb molt poques hores de son i molts km. de conducció difícil, fer sol de handler és una feina molt i molt complicada.

I per últim fer una menció especial a un handler virtural incondicional que és el Sacris que, els anys que no ha pogut pujar a competir a Noruega fa de handler de sofà donant-nos molts i molts ànims.

El fin de semana pasado hicimos la comida Kobalaq, tradición anual. Siempre al volver de Noruega se decide una fecha que vaya bien a la mayoria para celebrar las victórias de la temporada. Este año ha estado un poco diferente, por primera vez ninguno de los 3 tiros que fueron a Noruega a competir consiguieron terminar la carrera. Aún así se decidió hacer igualmente la comida.

Nosotros somos los más nuevos en el equipo Kobalaq, ya hace unos años, cuando quisimos conocer el Muixing de Larga Distancia, contactamos con Miquel-Angel Martinez para asesorarnos , así poco a poco nos fuimos acercando hasta que un día Helena nos dijo la frase: "hemos pensado que a lo mejor os gustaria ser del equipo Kobalaq", no nos lo podíamos creer, eso era un super-orgullo para nosotros, uno de los equipos más importantes en la larga distancia de todo el estado y uno de los mejores de Europa.

Kobalaq no es un nombre comercial, es simplemente esto: Kobalaq un equipo de perros de trineo. En él están 5 mushers de larga distancia: Miquel-Angel Martínez, Jorge Andrés, Jumi Ripollés, José Arias y Marçal Rocias. Y para què sirve Kobalaq? Para compartir experiencias, para compartir recursos, para compartir trabajo, para compartir perros, para compartir fines de semana, para compartir comidas, para compartir risas, para compartir victorias y este año también para compartir ánimos.

Pero a parte de los mushers que son siempre la parte visible de los equipos, lo que queremos mencionar es todo el trabajo de los Kobalaqs escondidos, los que están detrás de los bastidores.
Por un lado Helena, Ana y Laura, las mujeres de los mushers que han competido, que durante todo un año ayudan con el trabajo de preparación del material y con los entrenamientos de largas horas que no es fácil y menos para Ana y Laura que tienen niños pequeños.

A parte en el equipo está Jose Arias y Nuria (que estan en el mundo del mushing desde hace muchísimos años incluso organizando las primeras Monegros), Jose a parte de haber corrido una Femudlopet y una Finnmarkslopet con perros jóvenes de Miquei ha hecho durante muchos años de handler indiscutible de Miquei. Este año por temas laborales no podía hacer de handler en Noruega y ha estado haciendo de handler des de casa. Muy buen trabajo. A parte de su ayuda en muchos temas logísticos de material, sobretodo de frontales y con la esponsorización de todos los snacks por parte de Alimentbarna.

Jumi  y Mercé a parte de dejar a Noddy para que entrenase y corriera la carrera con Marçal, hacen un trabajo de soporte anímico básico a todo el equipo. Y se pasan toda la carrera detrás del ordenador, ya sea contestando mensajes del gps a Laura o actualizando y traduciendo al castellano la web de Kobalaq.

Marta Subirats, una fisioterapeuta de animales, que ya hace unos años se interesó por nuestro equipo y que está muy y muy involucrada en cualquier pequeño problema o lesión de nuestros perros. Este año vino a Noruega a ver la parte final de la carrera.

Jordi Coma y Célia, familia de Montesquiu que hace años que está muy cercana a los Kobalaqs, este año haciendo soporte moral y en varias ocasiones haciendo de handler de Jumi o Marçal.


Todos ellos que nunca son nombrados, unos días antes de carrera y durante la carrera están haciento un trabajo impecable. Para mencionar alguna anécdota:
El fin de semana anterior a que Marçal se fuera para Noruega, subieron a la Molina, Helena y Jumi's Family para llevar 300 kg. de sardinas y 200 snacks hechos especialmente para Alimentbarna. Estuvieron haciendo reuniones con Marçal con la libreta en mano anotando todos los puntos imprescindibles a tener en cuenta en carreraY el momento más importante, cuando Marçal dijo que no tenia Jerven (funda de vivac para las tormentas) y que se llevaria una tienda de campaña, Y Jumi dijo que ni pensarlo, en ese mismo momento llamó a Javier Marina para pedirle si nos dejaba la suya. St. Jumi suerte que le hicimos caso, él ya sabia de què hablaba porque la utilizó en una Femundlopet hace años.
Y después, durante la carrera, todos los Kobalaqs de casa estaban conectados a el ordenador prácticamente todas las horas del día. Cabe destacar la primera noche de la carrera que Marçal tubo que estar 8 h.parado en una tormenta que Helena y Jose estubieron toda la noche pendientes del ordenador, mirando las páginas web de la meteo y esperando hasta las 4 de la madrugada que empezó a moverse el gps y todos respiramos tranquilos.

Este año han habido 3 incorporaciones, tres handlers nuevos que han vivido por primera vez la experiencia de la carrera de larga distancia más larga de Europa.
Mario, estudiante de Zaragoza, handler de Jorge Andrés juntamente con Ana, muy y muy eficiente.
Albert que ya hablamos de él, que con Erola hacian de handlers de Marçal.
Y Ramon Armengol, uno de los mejores skijorers de nuestro país (que aún y haber entrenado poco este año ha sido tercero en el Campeonato de España). Que aceptó el super reto de hacer él solo de handler de Miquei, y sacó nota alta. Cabe decir que en una carrera de éstas características con muy pocas horas de dormir y muchos km. de conducción difícil, hacer solo de handler es un trabajo muy complicado.

Y por último hacer una mención especial a un handler virtual incondicional que es Sacris, que los años que el no ha subido a competir a Noruega hace de handler de sofá dando muchos y muchos ánimos.

Gràcies!

Gràcies, als que ens heu ajudat ha arribar fins a la línia de sortida.
En aquest tipus de cursa, diuen, i potser es veritat,  estar a la línia de sortida ja és un èxit en sí mateix, nosaltres aspiràvem a una mica més, però no va poder ser...
Per poder arribar el dia 8 de Març a Alta, amb tot l'equip apunt i en condicions, vam haver de treballar fort, entrenar moltes i moltes hores, dormir poc i gastar molt. 
Això no hauria estat possible sense l'ajuda de tots els que ens envolten, la seva empenta i els seus ànims. I durant el poc que va durar la nostra aventura, vam sentir properes les mostres d'afecte i suport de tots els amics i coneguts, via telèfon, blog i xarxes socials,  malgrat tot , no va poder ser...
No volem anomenar ningú en concret per por de deixar-nos algú, però no podem passar per alt a dos ajudes importants l'equip Kobalaq i l' Albert Martí.
A l'equip Kobalaq, li dedicarem una entrada d'aquí uns dies.
L'Albert, l'Albert Martí, Albert del Niu, l'home boig... li podeu dir com volgueu, però no el confondreu. 
Segurament ell, no llegirà mai aquest escrit, deu estar corrent per la muntanya, pedalant sobre la bici o lliscant sobre els esquís, hores i hores, ell també, perseguint no sabem que...
Que dir de la seva ajuda, res a dir.
 Abans de que nosaltres pensèssim res, ell ja ho havia fet, virtuós sobre el trineu i exquisit amb els gossos, l'amic que tots volem, i que per sort alguns tenim.
Només dues anècdotes:
El dia de la sortida,... tensió a l'ambient, ...cara de duresa i seriositat entre els múixers, ... ell , per variar,  fent bestièses per allà, sense deixar, però, de fer el que tocava, algú se'l va mirar amb cara d'incredulitat, cara  fins i tot, d'un pel de superioritat,... i ell em va dir: "que és incompatible el múixing amb riure i passar-ho be?" genial, senzillament genial.
I la segona , quan vam  plegar a Levajock, de nit i cansats, quan alguna llàgrima em corria cara avall, dissimulada pel buff, la jaqueta i la pinta de tio dur, ell estava allà, i amb un cop a l'esquena i alguna broma que ja no recordo ens va ajudar a  aixecar el cap, seguir endavant, a seguir somiant.

 També volem donar les gràcies als  "supers-amics" més mediàtics que tenim, que heu fet difusó del nostre repte: Emma, Araceli, David, Kilian, gràcies per ajudar-nos a somiar!
    Sapigueu tots els que us hem anomenat i als que no, als que ens vau ajudar a apretar en algún moment, als que ens vau suplir en les nostres feines, a tots i tots,... que us duiem al trineu, en un racó especial per portar -hi allò que per nosaltres era imprescindible! durant la cursa, i la tempesta extrema, estàveu amb nosaltres, no estàvem sols!

Gracias a los que nos habeis ayudado hasta la línea de salida.
Es este tipo de carrera, dicen i seguramente es verdad, que estar en la linea de salida ya és un éxito, nosotros aspirábamos a un poco más, pero no pudo ser...
Para poder llegar el dia 8 de Marzo a Alta, con todo el equipo a punto y en condiciones, tubimos que trabajar fuerte, entrenar muchas y muchas horas, dormir poco y gastar mucho. Esto no habría sido posible sin la ayuda de todos los de nuestro lado, su empuje y su ánimo. Y durante el poco que duró nuestra aventura, sentimos cercanas las muestras de afecto y soporte de todos los amigos y conocidos, via teléfono, blog y redes sociales, aunque al final no pudiera ser...
No queremos nombrar a nadie en concreto por miedo a dejarnos a alguien, pero no podemos olvidarnos de dos ayudas importantes; el equipo Kobalaq y Albert Martí.
Al equipo Kobalaq, le dedicaremos una entrada en unos días. 
A Albert, Albert Martí, Albert del Niu, l'home boig... le podeis llamar como querais, no lo confundireis, seguramente él no leerá nunca este escrito, debe estar corriendo por la montaña, pedaleando sobre la bici o esquiando, horas y horas, él también persiguiendo nosequé...
Que decir de su ayuda, antes que nosotros pensasemos lo que se tenia que hacer él ya lo había hecho, virtuoso en el trineo y exquisito con los perros, el amigo que todos queremos, y que por suerte algunos tenemos.
Dos anécdotas:
El día de la salida, tensión en el ambiente, cara de dureza y seriosidad entre los mushers, y él, para variar, haciendo tonterias por allí, sin dejar , pero de hacer lo que tocaba. Alguien se lo miró con cara de incredulidad, cara incluso de un poco de superioridad... y me dijo: "que es incompatible el mushing con reir?" genial, sencillamente genial.
Y la segunda cuando terminamos en Levajok, de noche y cansados, cuando alguna lágrima me corría por la cara, disimulada por el buff, la chaqueta y la pinta de tio duro, él estaba allí, y con un golpe en la espalda y alguna broma que ya no recuerdo nos ayudó a seguir adelante, a seguir soñando.

Gracias a los amigos mediáticos que tenemos, que habeis hecho difusión de nuestro reto: Emma, Araceli, David, Kilian, gracias por ayudarnos a soñar!!
Teneis que saber todos a los que os hemos nombrado y a los que no, a los que nos ayudasteis a apretar en algun momento,a los que nos suplisteis en el trabajo, a todos y todos, que os llevábamos en el trineo, en un rincón especial para llevar las cosas no obligatorias, pero para nosotros imprescindibles!! durante la carrera y la tormenta extrema, estábais con nosotros, no estábamos solos!!

EL SOMNI DE DOS ANYS, QUE SOLS VA DURAR DOS DIES.

Es així, després de dos anys de preparació, sacrifici col.lectiu i esforç brutal, el somni, s'ha esfumat.
S'ens ha escapat de les mans, però el més frustrant és que no hem pogut qüasi gaudir-lo, no hem tingut temps de lluitar per fer-lo realitat, ha marxat sense donar-nos temps a despertar-nos, tot plegat, extremadament frustrant.
Haviem pensat en moltes causes per les quals podia ser que no acabèssim la cursa, falta d'entrenament, lesions, falta de motivació, cansament extrem del múixer,... però mai s'ens havia passat pel cap que els nostres gossos, sempre forts i alegres, poguessin enmaleltir, i així ha estat, un inesperat virus ha deixat fora de combat als nostres herois, sense capacitat de recuperació, buits i fatigats.
Un virus, alimentat, per la llarga i extrema nit que vam passar clavats enmig de la tempesta en la inmensitat de Finnmark, allà sí que vam lluitar. Lluitar per avançar ,i fins i tot per no defallir. Després d'allò vam pensar que no seríem capaços de seguir. Però en arribar al check point de Skoganvarre i veure que altres també havien passat la nit clavats, i que en Roger Dhal, mister Finnmarkslopet, arribava després nostre amb la cara desencaixada i deia que havia viscut la pitjor tempesta a la Finnmark, vaig entendre la dimensió del que havíem viscut.
Quan amb l'Albert, a Levajok,  retiràvem els gossos del check point cap al remoc, en Tomàs bordava desesperat, ell també sabia que el somni s'esfumava. Un gos nascut per còrrer, extremadament treballador, veia que ell i l'equip havien de plegar, ell també frustrat, entrava al remolc amb el cap cot.
No sé què dir, no sé què pensar, no sé què fer,.. però és com quan en una expedició a una gran muntanya arribes i el temps no et deixa ni fer un intent, ni sentir la neu a la cara i l'alçada als pulmons, no sé si ens mereixíem tanta mala sort.
Marxarem cap a casa, amb sensacions contradictòries, sabent que hem fet el que tocava, però amb la merda de sensació de no haver pogut lluitar i apretar, nosaltres i tot l'equip, però sabent que segurament hem fet un pas endavant, no sé cap a on , però un pas endavant.
Ara ens queda seguir d'aprop l'equip d'en Miquei camí de la seva desena Finnmark, del seu desé somni, encara li queda lluitar, encara li queda somniar, Miquei! Avant! sentiràs el nostre alè totes les nits que et queden!

Es así, después de dos años de preparación, sacrificio colectivo y esfuerzo brutal, el sueño se ha esfumado. Se nos ha ido de las manos, pero lo más frustrante es que no hemos podido casi disfrutarlo, no hemos tenido tiempo de luchar para hacerlo realidad, se ha ido sin darnos tiempo a despertarnos, todo extremadamente frustrante.
Havíamos pensado en muchas causas por las cuales podía ser que no terminasemos la carrera, falta de entrenamiento, lesiones, falta de motivación, cansancio extremo del musher.... pero nunca se habíamos pensado en que nuestros perros, siempre fuertes y alegres,pudieran ponerse enfermos, y así ha estado, un inesperado virus ha dejado fuera de combate a nuestros héroes, sin capacidad de recuperación, vacios y fatigados. Un virus alimentado por la larga y extrema noche que pasamos clavados en medio de la tormenta en la inmensidad de Finnmark, allí si que luchamos. Luchamos para avanzar y no decaer. Després de eso pensamos que no seríamos capaces de seguir. Pero en llegar en el check point de Skoganvarre i ver que otros también havían pasado la noche clavados y que Roger Dhal, mister Finnmarkslopet, llegaba después nuestro con la cara desencajada y decía haber vivido la peor tormenta en Finnmark, entendimos la dimensión de lo que habíamos vivido.
Cuando con Albert, en Levajok, retirábamos los perros del check point hacia el remolque, Tomás ladraba desesperado, él también sabía que el sueño desaparecía. Un perro nacido para correr, extremadamente trabajador, veía que és i el equipo tenían que dejarlo, él también frustrado, entrava en el remolque con la cabeza baja.
No sé qué decir, no sé qué pensar, no sé qué hacer... pero es como cuando en una expedición a una gran montaña llegas y el tiempo no te deja ni hacer un intento, ni sentir la nieve a la cara y la altura a los pulmones, no sé si nos merecíamos tan mala suerte.
Nos iremos hacia casa, con sensaciones contradictorias, sabiendo que hemos hecho lo que tocaba, pero con la mierda de sensación de no haber podido luchar y apretar, nosotros y todo el equipo, pero sabiendo que seguramente hemos hecho un paso adelante, no sé hacia donde, pero un paso adelante.
Ahora nos queda seguir de cerca al equipo de Miquei que siguen el camino hacia su décima Finnmark, su décimo sueño, todavía le queda luchar, todavía le queda soñar, Miquei! Avant! sentirás nuestro ánimo todas las noches que te quedan!

HEROIS IV (TOMÁS I FARGAL)

Avui volem fer menció als lesionats d'aquest any.
En Tomás de 8 anys, el tenim nosaltres des de fa 4 anys, és un gos molt i molt valent i super fort. Ha corregut la FL-500 amb nosaltres l'any 2011 i l'any 2012 i a part de que sempre va de wheel cal destacar que és un gos que ha nascut bàsicament per còrrer. Quan veu que tot es posa en marxa es torna boig i això anima molt. En els check points de la Finnmarkslopet destaca perquè quan tots els gossos estan dormint tapats a sota les mantes, ell segueix bordant i avisant a tots que es vagin despertant que hauran de sortit. Al musher aníma moltíssim portar un gos així.
El Tomás a l'estiu ens el vam trobar un dia en el kennel amb tot el coixinet mig penjant.
Serveis Veterinaris de la Cerdanya que sempre estàn pendents de tot el que ens passa, van fer una operació de reconstrucció minuciosa. Va ser una lesió lenta de curar, cada dos dies se li havia de fer una bona neteja i posar alguna pomada. Com que és un gos molt i molt poruc era impossible curar-lo a casa i vam estar anant a la clínica veterinaria varies setmanes per a poder-lo sedar per a fer les cures.
Al cap d'unes setmanes se li va nacroxar una petita part del coixinet  però després d'una operació de reconstrucció i uns quants mesos fent cures i repós sembla que li hem pogut salvar i esperem que estigui a punt el dia 8 per a prendre la sortida a Alta.
Tomàs ets insubstituible i et necessitem a tope, ens marcaràs el moment de sortir, i treuràs a gossos i múixer la són de les orelles.

El Fargal té 5 anys i procedeix del kennel del Kjell Brennodden, Ha corregut amb nosaltres la FL-500 del 2011 i del 2012, sent en aquesta última el millor de tot l'equip, posicionant-se com a lder indiscutible després d'aguantar els 500 km. al davant.
El 26 de Desembre la Finnmarkslopet es va fer més llarga i dura que mai, el Fargal coixejava. Resultat una falange d'un dit de la pota del davant trencada. Quina mala sort, a 2 mesos de la cursa i en mig d'entrenaments.
Ha estat 3 setmanes inmobilitzat i 1 mes i mig de repós, ara l'hem començat a probar, sembla que de moment amb una mica de canicross i pocs quilómetres sobre neu no coixeja. Farem diferents probes i un entrenament express per intentar que el 8 de març al matí estigui preparat a la sortida amb tots els altres. Som molt i molt conscients de que és una missió molt complicada tant per la lesió com pels entrenaments, però ningú ens va dir que el Muixing de Llarga Distància era fàcil.
Fargal! tu també ets insubstituible, necessitem les teves forces, però sobretot el teu cap. T'esperarem fins l'ùltim dia, tens l'arnés a punt, no pateixis et cuidarem i mimarem, sabent que ens ajudaràs a
avançar a través de la Tundra Àrtica.



Aquí queremos mencionar a los lesionados de este año:
Tomàs de 8 años, ya hace 4 que está con nosotros, perro muy valiente y potente.
Corrió con nosotros, la Fl del 2011 y 2012, ocupa normalmente la posición de wheel , y nos demuestra día a dia que nació para correr, cuando ve que el equipo se pone en marcha, entra en trance y no para de animar, es una pieza indispensable cuando toca levantar el ánimo del equipo, en las duras salidas de los check-points, al musher le anima mucho contar con un perro de estas características.
Tomàs en verano, sufrió una grave herida en uno de los plantares, Serveis Veterinaris de la Cerdanya, siempre están pendientes de nuestros perros, y mediante una reconstrucción consiguieron dejar el plantar como nuevo, esto y las curas diarias han hecho que hoy estemos muy espreranzados en su tercera FM.
Fargal tiene 5 años y proviene también del kennel de Kjell Brennodden, corrió nuestras dos primeras Fl, y en la segunda destacó como super líder.
El 26 de diciembre pasado, la Finnmark se hizo más larga y dura que nunca, Fargal amaneció con una falange del pie rota, y tuvo que estar 15 dias inmobilizado y un mes largo más sin entrenar.
Haremos diferentes pruebas, y algun entrenamiento para intentar que esté en la linea de salida, sabiendo que es una misión difícil, muy dificil, pero nadie nos dijo que el Mushing de Larga distancia era fácil.
Fargal!  tu también eres insustituible, necesitamos tus fuerzas, pero sobretodo tu cabeza. Te  esperaremos hasta el último dia, tu arnés está a punto, no sufras te cuidaremos y  mimaremos, sabiendo que  nos ayudarás a avanzar travé

s de la Tundra Àrtica.

HEROIS III (THOR I ODIN)

Són els dos últims fitxatges, encara no fa un any que els tenim perquè van arribar al nostre kennel després de la Finnmarkslopet de l'any passat, provinents de Foldall (Noruega) del kennel del Kjell Brennodden.

L'Odin és un mascle de mida mitjana i aspecte molt nòrdic, amb 3 anys d'edat, tot i que juganer és un gos molt treballador, molt bon team dog, i amb molt bones aptituts per anar com a co-lider, esperem que les seves ansies de córrer ens portin ben endavant.
El Thor és el més jove de tots els nostres gossos però el  més gran de mida que tenim, extremadament potent i treballador, nervi i fibra pura. La seva juventut és un arma de doble tall, li costa dosificar-se, i encara no sabem com respondrà a esforços extrems.La seva línia de sang, provinent dels grans corredors de LD noruegs, ens fan creure moltíssim en les seves possibilitats.
La seva gran envergadura li permet desenvolupar molta força, però alhora en neus complicades pot ser que li doni algun problema. En cas d'haver-lo de carregar al trineu, pot ser un handicap important de cara al resta del equip.

Son los dos últimos fichages del equipo, aún no hace un año que estan con nosotros ya que llegaron a casa en primavera, procedentes del Kennel de Kjell Brennoden.

Odin es un macho de casi tres años, de estatura mediana, juguetón como un cachorro es muy trabajador, muy buen team dog, y con buenas perspectivas de ocupar posiciones de líder/ colíder.
Thor, es el más joven de nuestros perros, pero el más grande de todos los que tenemos, extremadamente potente y trabajador, nervio y fibra pura, su juventud es una arma de doble filo. Le cuesta dosificarse, y todavía no sabemos como reaccionará delante de esfurzos extremos, su línea de sangre descendente de los mejores Kennels Noruegos de LD, nos hace creer muchísimo en él y sus posibilidades. Su envergadura le permite desarrollar mucha fuerza, pero en nieves complicadas puede ser un handicap, más todavía si lo tenemos que cargar en el trineo en algun tramo.

HEROIS II (LUKLA, TENGBO, NUPSE, TAGNAN, AMPHU, ZETRA, MERA)

La Lukla, el Tengbo, el Nupse, la Tagnan, l'Amphu, la Zetra i la Mera són els noms de dos mascles i 5 femelles que vam tenir en una cadellada el Setembre del 2010.
 Son fills de la Narvik (del nostre kennel) i del Pasvik (del kennel de Miquel Angel Martínez) tots descendents de gossos noruegs.
Va ser una cadellada de 9, i tots van tirar endavant, el Lothse i la Lapsa estàn a Noruega perque pertanyen al tir del Miquel Àngel Martínez i s'estan preparant al igual que els seus germans per còrrer la Finnmarkslopet de 1000 km.
 La Lukla, el Nupse, l'Amphu i la Mera van còrrer amb nosaltres la FL-500 l'any 2012. Com que no feia gaire fred, la neu al principi de la cursa semblava sucre i la Lukla es va fer una rebrincada en una pota que la va obligar a plegar en el primer check point a Skojanvarre, però el Nupse, l'Amphu i la Mera van arribar a Alta.
El Tengbo i la Zetra al 2012 també van pujar fins al Cap Nord, el Tengbo al final es va quedar a la banqueta ja que en portàvem 2 per si passava algo. I la Zetra va fer la cursa amb José Sacristán i es coneix el recorregut fins a Levajock.
La Tagnan l'any 2012 es va quedar a la Molina.

Seràn els eterns cadells perquè encara que tinguin més de 3 anys alguns són iguals d'entremaliats. La Lukla i la Mera són especialistes en treure's els collars i la Mera fins i tot sap escapar-se de l'arnés sense descordar-lo.

Hem de confiar plenament amb ells perque serán la part més important del tir. Esperem molt de la Zetra com a wheel, la gossa més enforma actualment, extremadament treballador i bona menjadora.  El Nupse i la Mera com a líders.
 El Tengbo com a  wheel i esperem que tant que els seus carps com els de l'Amphu no ens facin la punyeta.
La Lukla i la Tagnan són bones gosses d equip, però no descartem, que hagin d ocupar les posisicons capdevanteres.

Lukla, Tagnan, Tengbo, Nuptse, Mera, Zetra y Amphu son los nombre de la camada de Narvik ( perra de nuestro equipo) junto con Pasvik ( macho del equipo de Miquel Angel Martínez, los dos de linias Noruegas, nacidos en septiembre de 2010.
Son hermanos de una camada de 9, dos de los cuales estan actualmente entrenando en tierras noruegas con el equipo de Miquel-Angel Martínez.
Lukla , Amphu, Lhotse y Mera, corrieron con nosotros la Finnmark en 2012, Zetra corrió con José Sacristan hasta Levajok y Tengbo y Tagnan se quedaron en el banquillo.
Seran los eternos cachorros, aun teniendo 3 años algunos són tan traviesos como qualquier cachorro. Lukla y Mera, són auténticas especiulistas en quitarse el collar con la intención de regalar un lametón al primer que encuentren.
Confiamos en ellos plenamente, seràn el pilar bàsico del equipo.
Zetra, como super weel, la perra mas en forma actualmente, extremadamente trabajadora y buena comedora.
Nuptse y Mera como lideres.
Tengbo como wheel, esperando  tanto que sus carpos como los de Amphu no nos den ningún problema.
Lukla y Tagnan, són buenas perras de equipo, pero no descartamos en algún momento situarlas en posiciones punteras.

HEROIS I (NEGU I NARVIK)

Abans de marxar ens agradaria fer un petit homenatge als veritables herois de l'aventura.
Voldriem presentar i explicar una mica cadascun dels 14 gossos que intentarem endur-nos cap al Cap Nord.
Les primeres que esmentarem són la NEGU i la NARVIK. Són les dues gosses amb més experiència en la Finnmarkslopet.
Amb 6 anys acabats de fer al Desembre, ja que són germanes, i provinents del kennel de José Sacristan de Vitoria, les tenim des de petitones i són descendents de gossos noruegs provinents del kennel del musher d'Alta, Roger Dahl.
La seva primera Finnmarkslopet de 500 km. la van còrrer amb Miquel Àngel Martínez l'any 2010, i els dos anys següents van còrrer amb nosaltres la FL-500 acabant-la en les tres ocasions.
En el 2011 van creuar com a líders la línea d'arribada a Alta, semblava que s'enrecordessin de l'any anterior i en l'últim tram que és el més dur amb un pas curt però ferm van ajudar a acabar a tot l'equip.
Aquest any esperem el mateix d'elles, per edat ja no són ni les més valentes ni les més ràpides, però el seu cap ens farà creuar les temudes tempestes i tirar endavant quan les coses es compliquin.
Gosses liders amb la jerarquia molt marcada, saben que són impprescindibles
Bones menjadores i  de pèl tupid , son gosses dures i treballadores, gosses purament per Muixing de Llarga Distància
 Negu ,Narvik. AVANT!!!!!!!

Antes de partir nos gustaria hacer un pequeño homenaje a los verdaderos héroes de la aventura.
Queremos presentar y explicar un poco las características de los 14 perros que intentaremos llevarnos al Cabo Norte.
Las primeras que os describiremos son NEGU y NARVIK. Son las dos perras con más experiencia en la Finnmarkslopet.
Con 6 años recién cumplidos en Diciembre, ya que son hermanas, y provinientes del kennel de José Sacristán de Vitoria, las tenemos desde pequeñas y son descendientes de perros noruegos provinientes del kennel del musher de Alta, Roger Dahl.
Su primera Finnmarkslopet de 500 km. la corrieron con Miquel Angel Martínez el año 2010, y los dos años siguientes corrieron con nosotros la FL-500 acabandola en las tres ocasiones.
En el 2011 cruzaron como líderes la línea de llegada a Alta, parecía que se acordavan del año anterior y en el último tramo que es el más duro, con paso corto pero firme ayudaron a acabar a todo el equipo.Perras lideres con la jerarquia muy marcada, saben que són imprescindibles. De pelo compacto, comedoras y trabajadoras, perras de pura Larga Distancia
Este año esperamos lo mismo de ellas, por edad ya no son ni las más valientes ni las más rápidas, pero su cabeza nos hará cruzar las temidas tormentas y avanzar cuando las cosas se compliquen.

Avant!!! Negu y Narvik

ÚLTIMES SETMANES

Queden tres setmanes per marxar cap a Noruega,i anem de bòlit.
La feina, entrenaments i preparatius sembla, a estones, que no

ens deixen ni respirar.

Els últims dies amb temperatures més baixes i alguna nevadeta,

ha fet que els gossos hagin augmentat els seu rendiment, de 

fet tot l'equip, múixer i gossos ens trobem més a gust en 

aquest ambient. 
Els gossos es troben en un molt bon estat de forma, forts, 

treballadors, 

i molt important a la Llarga Distància, molt bons menjadors.
Estem esperençats i optimistes però alhora, com més ens 

acostem al dia de la cursa veiem que el repte és gran, molt gran.

Al mes de gener hem tingut la sort de poder fer dos intensiu 

d'entrenament sobre neu a Beret fent tirades fins 75 km. en 

dues ocasions. 

Amb temporals de neu inclosos els gossos han treballat de valent, 

obrint traça, acostant-nos a les condicions reals que ens 

trobarem a Finnmark.

A Beret vam tenir la sort de coincidir amb el fotógraf Joan Ferrer, 

especialitzat en fotografia de múixing, a on ens va fer unes fotos 

espectaculars, podeu seguir-lo en el seu facebook 

www.facebook.com/monmuxing.joanfarre?fref=ts.

Moltes gràcies Joan!!!

Intentarem aquests últims dies detallar-vos tots els preparatius que 

són necessaris per afrontar aquesta aventura. I fer una presentació

de cada un dels gossos que són els veritables herois.

Quedan tres semanas para partir hacia Noruega, y vamos a tope.

El trabajo, entrenamientos y preparativos parecen, a ratos, que no 

nos dejen respirar.

Los últimos días y con temperaturas más bajas y alguna nevadita, 

han hecho que los perros hayan aumentado su rendimiento, de hechos 

todo el equipo, musher y perros nos gusta más este ambiente.

Los perros se encuentran en un buen estado de forma, fuertes, 

trabajadores, y muy importante en la Larga Distancia, comen muy bien.

Estamos esperanzados y optimistas pero a la vez, cuando más se acerca 

el día de la carrera vemos que el reto es grande, muy grande.

En el mes de enero hemos tenido la suerte de poder hacer dos intensivos 

de entrenamiento sobre nieve en Beret haciendo hasta 75 km. en dos 

ocasiones.

Con temporales de nieve incluidos los perros han trabajado muy bien, 

abriendo traza, acercándonos a las condiciones reales que nos vamos a 

encontrar en Finnmark.

En Beret tuvimos la suerte de coincidir con el fotógrafo Joan Ferrer, 

especializado en fotografía de mushing, donde nos hizo unas fotos 

espectaculares, podeis seguirlo en su facebook 

www.facebook.com/monmuxing.joanfarre?fref=ts.

Muchas gracias Joan!!!

Intentaremos estos últimos días detallaros todos los preparativos que 

son necesarios para afrontar esta aventura. Y hacer una presentación 

de cada uno de los perros que son los verdaderos héroes.

INSCRIPCIÓ A LA FINNMARKSLOPET 1000 Km. DEL 2014

Avui sí que ja podem dir que el compte enrera està engegat.
Les últimes setmanes han estat de bojeria molta i molta feina i poca de dedicació al objectiu de la FL-1000, però és un repte molt i molt dur tant d'entrenaments, com econòmic, com de logística i preparació.
Voliem anar fent un resum de tot plegat però el dia a dia del últim mes s'ens ha anat menjant les hores i per fí el 14 de gener sembla que comencem a tenir tant la feina com la cursa una mica controlada.

Primer pas i definitiu: Acabada de formalitzar l'inscripció a la Finnmarkslopet de 1000 km.
Ara sí que l'objectiu està cada dia més a prop.

Segon pas de la setmana: Entrenaments a Beret. A la fí hem pogut marxar 4 dies a buscar una mica de neu. No surten tots els quilómetres que voldriem perque la part baixa no sabem si hi ha prou neu com per a fer entrenaments de 40 km. però de moment podem fer 2 entrenaments de 30 km. cada dia amb 10 gossos. Ens n'hem emportat 13 perque el Fargal encara està amb la seva recuperació de la falange trencada. Farem diferents rotacions per a que tots els gossos puguin fer fins divendres el màxim de quilómetres possibles amb trineu.

Hoy sí que podemos decir que la cuenta atrás está en marcha.
Las últimas semanas han sido de locos, mucho y mucho trabajo y poca dedicación al objetivo de la FL-1000, pero es un reto muy y muy duro tanto en los entrenos, como económicamente, como de logística y preparación. Queríamos hacer un resumen de todo pero el día a día del último més se ha ido comiendo las horas y por fin el 14 de enero parece ser que empezamos a tener tanto el trabajo como la carrera un poco controlada.

Primer paso y definitivo: Acabamos de formalizar la inscripción a la Finnmarkslopet de 1000 km. Ahora sí que el objetivo está cada dia más cerca.

Segundo paso de la semana: Entrenamientos en Beret. Por fín hemos podido ir 4 días a buscar un poco de nieve. No salen todos los quilómetros que querríamos porque en la  parte baja no sabemos si hay suficiente nieve como para poder hacer 40 km. pero de momento podemos hacer 2 entrenos de 30 km. cada dia con 10 perros. Nos hemos llevado 13 perros, porque Fargal todavía está con su recuperación de la falange rota. Haremos diferentes rotaciones para que todos los perros puedan hacer hasta el viernes el máximo de quilómetros posibles en trineo.