diumenge, 18 d’octubre del 2009

Mare tenebrosum

Fa temps que tenia el blog una mica abandonat, la veritat es que tampoc han abundat les escalades de paret, alguns dies a fer friqui però res per destacar al blog
De fet dos intents a vies llargues s'han acabat per baix i no per d'alt, per tant deixarem la piada per quan sortim per on toca.

Aquest cop, la Via és la Mare teneborsum, una via que ja vam intentar amb l'Alfons a la Primavera però que la presència d'un poll de voltor a mitja via ens va fer obtar per la retirada.
La Via la començarem al final del tercer llarg de la Pirata solitari, a la Paret dels sostres, ( Alt Urgell), per accedir a peu de via tenim dues possibilitats : o be per la Ferrada Regina o bé pel cami de baixada d'aquesta, tot depen de les ganes de fer braços de cadascú.



Te tres parts ben diferenciades, els primers 4 llargs ( els dos primers es poden empalmar) amb predomini de lliure que va pujant de tò, comença amb un primer llarg de cinquè a equipar per fisura, i acaba amb un llarg de 6b per roca una mica mediocre i delicada que l'Alfons va resoldre amb elègancia.



Els dos següents llargs són d'artifcial equipat amb burils en un estat més i menys acceptable per uns sostres amb el buit als peus. El segon llarg d'artificial recorre un marcat sostre en forma de cor, i a la sortida d'aquest ens diposita a la tercera part de la via.


Al acabar aquest sostre en trobem amb una placa ratllada de calàri excelent, tipus Vilanova, de 6a obligat, obligat per que resulta que passes d'una secció de passar de buril a buril, a una placa de 20 metres vertical i mantinguda sense cap assegurança, la protecció hi és possible amb aliens i algun fisurer i amb una bona dosis d'autocontrol.
A parir d'aquí ens queden dos llargs de lliure a equipat, el preimer de 6a i l'últim de 5, els dos sobre bona roca .
La Via en general es força interessant , els sostres d'artificial li donen caracter a la via i ens desenvoquen a una zona de calcari bonissim.
Pe epetirla seran utils una joc d'aliens, fisurers ,els camalots , 1 i 2 i el joc d'estreps.



Més informació al blog de l'Alfons Gaston.Jugando con la Montaña

dimecres, 29 de juliol del 2009

Via ITACA, cara sud de la dent d'Orlu

Dimarts, 28 de Juliol.


Fa temps que no coincidiem amb en Xavi, aquesta setmana a sonat la flauta, i em quedat.

Busquem la via, en Xavi te ganes d'anar a la Dent, jo hi he fet varies vies, però ell encara no hi ha estat mai. Li explico per sobre quines cares hi ha i quin tipus d'escalada predomina, ell tria.

Era d'esperar, ha triat la cara més llarga , amb més aproximació , i la via amb més grau, puc donar gràcies que l'ha triat equipada.

La via Itaca va per la part central de la cara Sud, tenim una primers trecents metres d'adherència de 4, 5, i una segona part d'uns altres 300 metres absolutaments verticals, amb un grau molt mantingut sobre el 6b, 6c.





Primers llargs d'adherència


Per accedir a la cara Sud tenim una caminadeta de 50 minuts marcada amb punts vermells, el cami s'agafa uns docents metres abans que per anar a la Sud-Est, està indicat en una pedra. El camí puja fort fins a peu de parets , on hi ha instal.lats uns passamans que ens porten a peu de la via, espit a peu de via.


En Xavi al principi del llarg de 6c-A0
Els primers llargs d'adherència els fem a l'ensamble per anar per feina i, tot i la humitat de la paret arribem al principi de les dificultats rapidament. Aquí comença la festa, els llargs venen repartis des de casa , jo faré els de fins a 6b+ i el Xavi es barallará amb els de 6c.



Hi així ho vam fer, llarg a llarg anem a munt, la via està molt ben equipada amb parabolts inox i les reunions amb anelles.
La roca és excepcional i l'escalada, és vertical i atlètica, amb algun pas d'adherència típic de la Dent






Hombres capritxoses





Qui escriu, al inici del flanqueig de 6a+
En acabar les dificultats tenim dues posibilitats baixar rapelant per la via i desfer el camí d'aproximació , o bé anar a buscar la via de les Dales per anar a parar la Taillante i d'aqui, per una feixa-xemeneia, fins a l'aresta que mena cap al cim.
Nosaltres vam triar la segona més llarga i pesada , però al nostre entendre molt més elegant, arribar al cim sempre és un valor afegit







L'unic repòs en l'útim 6c

Noés ens queda la tornada sota un sol de justicia que ja comença a fer-se notar, una horeta i mitja per acabar de rematar la jornada. En total 11 hores d'activitat de cotxe a cotxe .











He fet varies vies a la Dent , totes amb el seu encant, Supersé, Pink Floid, Zinkeria, Alabets, Les Infents de la dale,... però la Itaca, de nom sugeridor, és, segons el meu parer, la millor. Una via llarga, dura , molt dura per a mi , i mantinguda, sobre una roca excel.lent i vertical en una cara solitària a diferència de les més concorregudes Est i Sud est.
Una via , però , que sense la companyia d'un escalador potent com en Xavi, potser no hauria estat dins les meves possibilitats, gràcies Xavi.
Nosaltres duiem 15 cintes, i algun friend petit per si de cas que no vam fer servir per res.


Ressenya extreta de la pàgina http://cafma.free.fr/, pàgina interesant amb moltes ressenyes de l'Ariege.



diumenge, 28 de juny del 2009

Al límit de la insistència, Pic de l'Esquella

dissabte, 27 de Juny.



Aquest dissabte em quedat amb en Fransesc per anar a escalar, després de debatre cap a on anem li proposo anar a repetir " Al límit de l'insistència" una via que vam obrir amb l'Ester al Pic de l'esquella ara fa un any.

Aprofitaré aquest escrit per ressenyar-vos la via.

La Via en qüestió està al pic de l'Esquella, entre la Via "numero 3" i la Jordi Anglès, la vam deixar semi -equipada amb parabolts. Va pel sector central de la paret per roca en general acceptable tot i que passa per alguns trams descompostos i algun d'herbós. Per repetir-la caldra portar un joc de friend i un de fisurers i , en funció del nostre grau un estrep ens pot ser útil, nosaltres l'hem repetit sense estreps però varem haver de fer un invent amb cintes per inprovisar un estrep.
Ah! m´he n'oblidava, el que és absolutament inprescindible per repetir la via , es abric, molt abric, per mi que és de les parets més fredes del Pirineu, potser em passo però sempre hi fa un fred de nassos.



Els graus que surten a la ressenya que hi ha al final de l'escrit són els que ens semblen, no estem gaire acostumats a graduar res, sóm uns novatillos, però en general la via es mantingudeta en el cinque grau, amb alguns passos una mica més apretats.
El segon i els dos últims llargs no ens han sortit en lliure i els hem fet en 6a i A0 el segon, i cinque A1 el penútim i 6a A1 l'últim.










Aquestes graduacions són orientatives, si algú repetís la via ens aniria molt bé si ens comenta el grau i ens diu que li a semblat la via, em fet el que em pogut.

Amb en Fransesc la varem repetir aquest dissabte , amb unes condicions una mica humides i , per variar, amb molt de fred. El fransesc va donar el do de pit, sense queixar-se i jo vaig anar tirant com vaig poder, la veritat és que la recordava més fàcil!!










Pic de l’Esquella
220 m

Aproximació: A uns dos quilòmetres del port d’Envalira (baixant en direcció al Pas) es troba el pàrquing i guixetes de Costa Rodona. Allà si la tanca està aixecada es pot arribar amb cotxe fins al anomenat estany de les Abelletes ( ressenya escalades a Andorra) o estany de la Font Negre ( Google maps). Si està abaixada us tocarà caminar 15 minuts més. Cal vorejar l’estany per la dreta i remuntar (1hora).

Característiques: El pic de l' esquella està composat de material granític d’orientació totalment oest, per tant època aconsellable de juny fins a mitjans de setembre. A l’estiu el sol comença a escalfar la paret cap a la una del migdia. Via semiequipada que va alternant xemeneies, fissures i plaques. Recorregut bastant evident i fàcil de seguir en general bona roca pero hi ha algun tram de roca delicada. La via té en comú la penúltima reunió amb la via de la esquerra, que no l’últim llarg.

Descens: a l’esquerra darrere dels blocs de la última reunió veurem una zona de grans blocs que cal crestejar per arribar fins al cim (direcció suroest). Continuant amb la mateixa direcció cal baixar fins al coll, on girarem vers el nord baixant per una canal i després per una tartera que ens deixa a l’alçada del peu de la paret. I a partir d’aquí s’ha de desfer el camí (1 hora) fins al parquin. Més info de l'aproximació , descens i situació de la via al llibre " d'Escalada a Andorra" editat per la FAM.

Oberta per: Marçal Rocias, Ester Falgàs i Miquel Àngel Marin. Juny 2008
Dificultat: 6a/ A1
Via semiequipada
Equipament: Parabolts 33 + 2 per reunió, 1 spit i 3 pitons.
Material: aconsellable joc de freinds variat fins al num.3 i el semàfor d’aliens , tascons i bagues llargues. Estreps opcionals.





Ascenció
L1: 6a (25m) superar amb facilitat el sòcol de la paret per anar a buscar la evident xemeneia. Atenció pot estar mullada. Un cop a dalt la reunió se situa a la dreta del jardinet.
L2: 6a, A0 (20m) Travessa cap a la dreta ascendir recte amb tendència cap a la dreta seguint els parabolts per tornar altra vegada a l’esquerra quan la roca té una coloració més tronjosa. Alternarem passos de 6A amb A0
L3: 5+ (35m) superar el diedre que queda a l’esquerra. Atenció roca una mica delicada. Un cop superat continuar el jardinet amb tendència cap a l’esquerre a sota d’un ressalt rocós.

L4: 5 (30m) Superar el petit ressalt seguint la fissura de la dreta. Seguir els slaps amb tendència cap a l’esquerra fins a atravessar una feica erbosa, reunió espi,parabolt i pitó al peu de placa.
L5: 5 (25 m) Iniciar uns 10 m de placa d’adherència per continuar uns esglaons/fissura vers l’esquerra.
L6: 5 (25m) Sortir per la dreta de la reunió, canviant cap a l’esquerra per una zona poc continua fins arribar al canvi de coloració de la roca a taronjós. Pas d'A0 al final del llarg.
L7: 5+ A1 (15 m) llarg curt i sinuós que supera blocs de grans dimensions seguint les fisures i i superant sostrets i petits slaps . Nosaltres vam fer algún pas A1 sobre friens ben enplaçats. S’arriba a la reunió compartida amb la via que ve per l’esquerra i que marxa cap a la dreta.
L8: 6a+ A1 (35m) travessa cap a la dreta on trobarem un pitó i després un "long life" de la via que creuem, un cop aquí seguirem cap a l’esquerra cap a la evident xemeneia. On si apurem totalment en lliure ens trobarem passo de , possiblement, 6b+, Atenció a les roques en superar l’ultima ressalt. blocs solts.








Esperem, que si algú repetís la via, la gaudeixi, nosaltres obrint-la la vam gaudir de principi a final.







diumenge, 7 de juny del 2009

Aneto, pels tres colls

Diumenge, 7 de juny.
Sona el despertador, 3 am. Deu n'hi do, ni ha que aquesta hora van a dormir i per nosaltres comença un dia espectacular de muntanya.
Els quatre, Fransesc, Victor , Xitos i jo mateix, esmorzem dins la furgo, quin luxe! encara recordem altres cops que haviem dormit a una cabana a pocs metres d'aquí, ho viviem tot diferetn, no se si millor o pitjor , però diferent segur.

Començem a caminar cap al refugi de la Renclusa, el camí és de sobres conegut , anem ràpid i sense encantar-nos. Just passar el refu, calçem els esquís i ens separem de la cua de frontals que s'encaminen cap els portillons, he de reconeixer que màgrada separar-me de la munió de gent , nosaltres anirem per Coll d'alba, aragüells i corredor Estasen.
Arrivant al Coll d'Alba , els primers rajos de Sol ens comencen a escalfar, no fa gens de fred peró sempre és d'agraïr. Algú comença a acusar el ritmillo dels caps de cursa, res però, que no se superi amb una barreta i quatre bromes sobre l'activitat nocturna de la víctima.


Passem el Coll d'Alba i rapidament treiem pells i ens encaminem cap a Aragüells , la vall és espectacular, solitària i amb un ambient molt alpí, la neu és dura i ens obliga a posar-nos els grampons per guanyar el coll, aquí fem un mos per recuperar forces tot veient ,el ja atapeït de gent , cim de l'Aneto.



Baixem cap a Corones i tornem a posar pells per últim cop del dia i potser de la temporada.
Guanyem alçada fins la base del Estasen, un corredor amb tant de nom sempre be de gust
La neu és dura i fa la progressió ràpida i segura, arribem al collet de l'aresta rapidament .
En Xitos era el debutant en la progressió per corredors, i s'ha comportat com un alpinista consumat, és un crak! d'aquí només ens queda superar una fàcil i curteta , però aeria, cresta de roca, per arribar al cim.
Sempre és un gust arribar al sostre del Pirineu.
L'activitat a durat 8 hores i 2250 metres de desnivell.









dijous, 28 de maig del 2009

Intent a la Mare Tenebrosum.

Dimecres, 27 de maig.


Arribo a casa i la Laura em diu: t'ha trucat l'Alfons.


La via que em proposa es diu Mare Tenebrosum a la Cinglera d'Esplubins, no em sona de res però el nom és sugeridor, accepto, ens trobem a Alp a les 7 del matí.


L'accés a la via es el fem pel camí de baixada de la concorreguda ferrada Regina fins al cap de munt del primer tram, allà em d'avandonar el camí pricipal i agafar un corriolet que ens porta fins a peu de paret.


La via comença a la tercera reunió de la Pirata Solitari, aquesta via ja la varem fer plegats l'any passat , per tant la coneixem i arribem ràpidament a la tercera reunió. Fins aquí em fet tres llargs bastant ben equipats de quart , cinque i 6a+ respectivament i algun voltor vigilant les nostres evolucions.


Començo el preimer llarg de la Mare, tot canvia, la roca es torna vermellosa i l'equipament desapereix bastant. Després d'un flanqueig de tercer enfilo un pas de cinque inferior, un friend, un altre, i arribo a una repisa,... Sorpresa!!!!!!

A la repisa hi ha algú que em vigila, ... d'unes plomes maldestres surt un coll llarg i blanc amb dos ulls i un bec que em miren aterrats, un poll de voltor intenta passar desapercebut, està espantat li veig a la cara.


Allà, al bell mig de la paret, una parella de voltors han decidit tirar el seu poll endavant amb molt d'esforç, i ara nosaltres sóm un estorb que posem en perill la seva evolució...


Alfons! crido, hi ha un poll de voltor i no puc passar sense molestar-lo. que em de fer?


No calen gaires devats, avall que hi ha més vies que llonganisses.

Arribo a la reunió des d'on m'assegurava l'Alfons i decidim seguir per la Pirata Solitari, ja l'hem feta però no ens fa res repetir-la.

Mentre enfilo el següent llarg de primer, estic content de la decisió que em pres. Observo el poll a la repisa, indefens i sol, sembla que la nostra marxa la tranquilitzat.

Ell , ha diferencia de nosaltres, se sap poca cosa, feble i vulnerable. Nosaltres en canvi, ens creiem els amos del món i amb dret a trepitjar-ho tot, doncs no, aquesta repisa és seva, és la seva llar i el seu bressol, allà hi va neixer i allà començarà a volar, no teniem cap dret a passar-hi, li desitjo un futur ben llarg i ple de vols fantàstics, a veure si ell, des de les alçades, enten que collons li passa aquest món!!!!

L'Alfons em comenta que minuts després un gran voltor a entrat a la repisa, la mare l'ha anat a consolar,... ja estic més tranquil.

Acabem la via sense més , amb algun pas a l'ultim llarg que s'em resisteix una mica.


La Pirata solitari està equipada amb parabolts, però pel cinque i l'últim llarg ens aniran bé un joc de friends mitjans , l'equipament allà hi és escàs. El descens el fem pel camí equipat de baixada de la ferrata, per anar-lo a trobar em de seguir les marques blaves.


SIUSPLAU, NO FEU LA MARE TENEBORSUM, FINS A FINALS D'ESTIU HI HA UN POLL DE VOLTOR AL PRIMER LLARG, SI FEU LA PIRATA SIGUEU EL MÉS SILENCIOSOS POSSIBLES. GRÀCIES!


Ressenya extreta del blog d'en Xavi grane, de ressenyes a l'alt Urgell, no us el podeu perdre!

diumenge, 24 de maig del 2009

Musical Expres

Dimecres, 20 de maig.

Amb l'Angel ens em posat d'acord per fer una via a la setmana i aquesta tocava Vilanova, al final vam triar una via tipica, molt típica però que encara no tenia a la butxaca, La Musical Expres.

La via està equipada i te 6 llargs, la graduació és la següent: 4sup, 6b, 5sup, 5, 5 sup i quart.¨

És una via guapissima, murs i desploms amb molt bon canto una mica sobadeta però es pot fer. El pas de 6b i la resta de la 2 tirada és el més dificil de la via, si cal es pot solucionar fent A0, sense gaires complicaicons.

Via vertical i atlètica, molt atlètica. Per repetir-la, tot i que està equipada, nosaltres varem portar un joc d'aliens, no són impresindibles però ens evitaran alguna excursió curiosa.

Vam anar bastant per feina, personalment anava un pel massa relaxat , pensava que seria un passeig triomfal, però al final del segon llarg ja estava a to, la cosa és dreta de collons.

Aquesta ja està a la butxaca , la setmana que bé més...



dissabte, 16 de maig del 2009

Cambradase



Dijous, 30 d'abril


Visionaris + Escalfabragetes.


Aquesta setmana sembla que pinta bé, dues activitats seguides amb l'Alfons , prometem, fa dos dies estavem al Pedra i ara anem cap el Cambra , que està en "ice conditions"


La via esta en condicions acceptables però una mica justeta en general, així que avui l'Alfons li toca la punta calenta de la corda, ell accepta encantat, ja avui de segon ja faré prou.



Via Visionaris: Els primers dos llargs entrem per la dels Alfons que esta coberta sota una campa de neu que fem a pel. En total farem dos llargs de gel i mixt una mica precaris però que l'Alfons resolt sense despentinar-se, jo de segons amb l'altre Alfons, el Valls, faig el que puc , des de la reunió semblava una rampa facileta i quan mi he posat la cosa s'ha complicat, en Valls donan-me consells des de sota una mica més i és menja un grampó, ho sento














Com que els kracs s'han quedat amb ganes de picar, seguim , amb l'Escalfabragetes.


Via Escalfabragetes: havia de ser una passejada, tan que algú va proposar de anar-hi a pel, mare de deu!

Primer llarg , un ressalt de gel i un parell de mixtes, segon una campa de neu i un tercer amb un pas de mixte que vaig flipar, vaya tela! aquests Alfons són unes bèsties.


Gràcies per poder escalar amb vosaltres, espero que se m'enganxi alguna cosa.







dijous, 7 de maig del 2009

Canal del Riambau

Dimarts, 28 d-abril.
Aquest any sembla que l hivern no es vol acabar, mentre molta gent ja nomes pensa en la roca i la caloreta, s estan donant unes condicions com feia temps que no teniem per fer corredors en bones condicions.
Ens assebentem que la Canal del Riambau al Pedra esta " ice conditions" i amb l Alfons i anem sense dubtar. L aproximacio no promet gaire , la neu esta bastant podrida i ens enfonsem fins els genolls, pero quan arribem apeu de canal , el tema s endureix de forma sobtada i ens pemet anar a pel fins a la base del primer ressalt.


Avui em toca a mi em diu l alfons, i sense pensar mo em lligo la corda i m enfilo, no soc gaire valent i aquest llarg sobre un gel finet em posa les piles.


Seguim per una campa de neu i arribem a una altre ressalt de neu i gel. Espectacular, gel una mica delicat pero permet progressar amb delicadesa, l Alfons des de la reunio em te control.lat en tot moment, m indica i m aconsella com he de posar peus i que estiri mes els bracos.
Al final es posa una mica dret , pero amb un cop de gas ja soc fora, tenir l Alfons a la reunio observant me m ha donat confianca, d aqui ens queda una altra campa de neu i un ressalt de roca, probablement de 5 sup , que , aquest cop si ,li cedeixo al company



D aqui al collet i som en un tres i no res . No deixem perdre el cim , un com a bon alpinista i l altre com a bon aprenent d alpinista, preferim culminar l asensio arribant al pollego superior.




Ho sento pero avui no se que passa que el teclat no vol ni accents ni apostrofs ni c trencada.