ST. GIL

St Gil.

Han passat només 3 anys i el costum d’anar a celebrar St. Gil a Núria, s’ha convertit en una tradició familiar.
Aquest any, però hem introduït la possibilitat d’anar-hi el dia abans i dormir a l’Alberg de la “Gene”, passar una nit en família i, de passada, mirar com els hi va a la competència, he, he !!
L’anada fins a Núria , sempre l’hem dividit en dos equips, el primer , més tradicional, amb cotxe fins a Ribes i cremallera. I l’altre (equip d’un de moment) corrent (aquest anys més a peu que corrent) de casa fins a Núria, quatres horetes i 1500 m de desnivell em van deixar les cames toves per un parell de dies.
Aquest any s’hi van afegir a la festa el cosinet Enric, amb els pares respectius i la tieta Marta, tots amb una dosis de paciència important.
A la nit, un cop sopats, ballaruca i cremat al voltant del foc. Més cumba impossible!!!!! I com sempre que hi ha espectacle, l’Erola a la seva salsa, ballant i xerrant amb el primer que se li posava al costat, sense cap mena de problema.

No sé d’on haurà tret els gens , però de moment la veig més a la dansa que a l’escalada extrema, esperem que sigui veritat que el temps tot ho cura...
L’endemà dia de pànxing pel santuari, xanquers, sardanes, barquetes pel llac i exhibició de gossos d’atura (només que els nostres gossos creiessin una quarta part del que creuen aquells tot seria més fàcil, però tot no es pot tenir).
A la tarda baixada cap a Ribes també dividida, uns amb cremallera i els altres (avi Toni, Marta i la mare del nen) xino-xano cap a Ribes.
Esperem que per molts anys poguem anar a Núria , cadascú pel seu camí, però que a l’arribada ens hi trobem com més millor.