ESTANY DE QUERIGUT

El dijous passat varem aconseguir buscar un forat per fer una escapadeta tota la familia. Varem tenir la sort de comptar amb la presència de la tieta Andrea, sempre va bé un cop de mà.
El difícil és decidir a on anem perque encara no tenim del tot clar que són capaços d'aguantar el Gil i l'Erola.
Vam optar per anar a l'Estany de Querigut, ja que després d'uns km. per pista hi ha un cartell que indica 30 min.

El començament de la pujada és una mica empinadet però varen anar fent molt animats i anàven prou bé.

El Gil com que portava les seves super botes de muntanya va caure unes 5 vegades, però ell sense dir res es tornava a aixecar i seguia.

El que els motiva més és anar buscar les marques grogues que s'han de seguir.

Després de caminar una mitja hora varem fer un descans al costat d'un riuet per a menjar unes galetes.
Per arribar al llac contant la parada i tot vam estar uns 50 minuts amb total i tots dos van arribar-hi caminant. La sorpresa va ser que feia un fred a l'alçada del llac que era impossible fer un intent de dinar i de mullar-se els peus que era el que els hi haviem promés. El Gil es conforma més fàcilment però l'Erola va fer morros una estona perque després de 4 fotos vam tirar avall sense dinar ni res de res. També s'ha de dir que la mania aquesta racing que té el pare de no portar res de pes va fer que passèssim una mica de fred sobretot ell perque haviem deixat tots els forrillos a casa.

La baixada va ser més durilla perque ja es notava el cansament. El Gil va baixar a coll del pare des del principi però l'Erola queixant-se una miqueta però va aconseguir fer-ho tot ella sola.

Com que ens havia sortit malament el tema pic-nic l'alternativa va ser anar al Llac de Matamala que ens venia de pas per a la tornada.

I ja el colofón final va ser que hi havien uns inflables i que van passar mitja horeta acabant de gastar l'adrenalina que els hi sobrava.

CANAL DU MIDI 2011

El pitjor que pots fer si ets solter i vols anar a una escapada romàntica amb la novieta, és explicar-li als teus amics amb fills els teus plans. Així va acabar el Francesc compartint el seu viatjillo amb tota la colla d’”amiguetes” i els seus respectius “xurumbeles”.

Resulta que el Francesc i la Glòria tenien pensat fer el tram Toulusse-Carcassone del Canal du Midi en dos dies i varen aconseguir-ho però una mica més folklòricament del que s’esperàven.


Nosaltres ja els esperàvem a l’estació de tren de Toulusse, varem anar-hi amb cotxe sortint a les 6 del matí de la Molina. Per mala sort el tren es va retrassar una hora i mitja.
A les 11 ja estàvem tots a punt per fer el primer tram fins a Avignonet a on el Francesc havia buscat un camping.
Primer equip d’expedició: Francesc, Glòria, Raimon (amb la Lluna al carretó), Marçal (amb l’Erola i el Gil al carrito) i Laura amb un parell d’alforges que encara que no ho sembla van pesant a mida que passa el dia.

Primera aturada perque els nens estirin les cames en un parc infantil. I el Francesc com a bon padrí porta la mona en el porta-bultos de la bicicleta, increïble que no s’hagi aixafat!!!!

La següent parada ja va ser per dinar en una resclosa per veure com s’ho fan els vaixells per passar d’una banda a l’altra.

I a la tarda una tirada llarga aprofitant que els nens s’adormen. Però el Francesc ens té preparada una sorpresa. El camping a on va reservar (com que va buscar el més barat) figura que estava a 5 km. però resulta que estava a dalt de l’única muntanyeta de la zona.

Encara que la sorpresa se la va endur ell quan en arribar al camping havien arribat els Garcia-Espejo amb el Jan i el Martí, el Víctor i la Queralt, i els Eroles-Llimós amb la Fiona. Tots plegats erem el circ del camping. Després de les dutxes i el descansillo era l’hora d’organitzar el sopar i els bungalows. Primer soparet dels nens i després dels adults que aconsegueixen estar asseguts i no perseguint criatures.

Increïble a les 10 del matí tots preparats per arrancar del camping uns amb bici i els altres amb cotxe fins al Canal. I a les 11 tota la penya espardenya estem preparats per arrancar. En total 11 adults, 6 nens (Erola 4 anys, Fiona 4 anys, Gil 2 anys, Queralt 2 anys, Martí 2 anys i Jan 5 mesos) i la Lluna.

El tram d’avui no estava asfaltat com el d’ahir i entre tots el que erem i que el terreny era una mica més complicat per les arrels dels arbres tot és més lent. Així i tot encara que els últims quilómetres els vam fer per carretera (això sí que va ser un festival), vam aconseguir arribar al tren de les 17:30.

La veritat és que va anar superbé i els nens es van portar de conya (això no sempre es pot dir).

Ja estem pensant en la próxima. Moltes gràcies Francesc i Glòria per deixar-nos venir.

Vull separar-me

Avui ens ha arribat un mail, com tants altres però aquest m'ha semblat interessant, em sembla que cada vegada som més els que ens volem separar, potser seria hora de donar un cop a la taula,... no ens deixen cap altra sortida,...
el mail deia així...

"Vull separar-me
Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me. No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur. Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m'explota. No em sap greu recordar que t'he estimat i que m'he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m'has tingut sempre com una propietat. T'he servit i has presumit de mi. M'has dit alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet perquè anessim millor.Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.
Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem. Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió.Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre.Que absurd!Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada(llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa. Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!Adéu, Espanya!"

INDEPENDÈNCIA!!!!!

Ha tornar-hi

Via Durandelle, a la dent d'Orlu

Després d'un hivern intens de múixing, disfrutant dels gossos com mai, ja em començava a picar el cuquet de l'escalada, i en Javi apareix en el moment adequat. Decidim anar a la Dent, ell mai no hi ha escalat, i decidim una via a la cara Sud Est, de "nomes" 700 metres més cresta, potser massa pel meus peus que quasi havien oblidat els gats...

Entre llarg i llarg, mentre en Javi es queixava de gana i de motxilla pesada i jo de mal de peus van anar tornant a sortir alguns noms de vies i projectes pendents que intentarem anar borrant de la llista aquesta temporada, ... ja veurem, de moment anirem somiant, que ja ens agrada...

La Via Durandelle, és força mantinguda comença amb una succesió de llargs de 5 grau i després canvia la tònica cap al 6 grau, via força guapa on predomina l'adherència però amb varis passos verticals i amb canto, equipada amb parabolts, farem prou portant unes 12 cintes , i alguna cinta per la cresta de sortida.

Hem creuat la linia d'arribada!!

Ja hem creuat la linia d’arribada, després de moltes hores damunt el trineu, hem aconseguit la fita somiada, a l’arribada, no hi havia gaire gent, però hi havia la necessària per celebarr-ho, Gràcies Laura i Txell. La cursa ha estat simplement espectacular, les etapes han estat esgotadores, la última, però és la que em sembla que ens ha marcat. Han estat 120 km més o menys, per paisatges qüasi llunars, sols, complemtament sols, no em vist cap equip en tota l’etapa, en Miquei ja em va comentar un dia que per això del múixing de llarga distància es necessita ser fort de cap... Vam sortir amb 7 gossos i als 40 km vaig veure que en Kevin començava a flaquejar clarament, és un gos super entregat , dels que no afluixa ni un moment, potser ho ha pagat.

El vaig anar aguantant fins que em va començar a fer patir a part de per l’esgotament per la temp que va baixar fins a -24 i era l’unic dia que no havia carregat el seu abric ( és el gos amb menys pel que ting), el vaig aguantar fins a uns deu km de Joatka, i a partir d’allà, pedala que pedalaras. A Joatka volia no parar, però vaig fer snacks i intentar donar aigua, no vaig voler apalancar-me gaires per por a que es quedessin clavats allà, el Tomàs em va dir que haviem de sortir amb els seu bordar inconfusible, el km 450 i no va parar de bordar fins que vam soritr, aquest paio és un crack!! Duarant la resta de km vam anar fent sense correr però no parant gaire , l’arribada s’acostava, i a falta de 10 km vaig posar la Negu i la Narvik de liders i elles són les que en han portat fins on sóm. Negu, Narvik, Jervi, Mayten, Tomàs, Kevin, Fargal i Nox, moltes gràcies per començar a córrer cada vegada que he tret l’ancla, per sortir bordant d’algun chek point, però sobretot moltes gràcies per anar endavant als últims km, ho heu fet simplement per que us ho he demanat, la cosa es feia llarga i dura , però heu seguit estirant per que us ho he demanat, sóu fantàstics!!!!!!!!!!! sou al.lucinants!!!!!, gràcies per fer me sentir tot el que he sentit, em sembla que tardaré a oblidar-ho, de fet , no ho oblidaré.

Una cosa , que de fora, pot semblar tan superflua i aburrida com anar dret darrere un trineu, hores i més hores, m ha omplert com poques coses he fet mai , i junt a vosaltres ha estat especial, espero fer molts més km junts... molts més... I ha tots els que ens heu seguit i ajudat des de casa, res ha dir, tots ens heu ajudat a arribar on som ara, GRÀCIES!!!!

A les fotos que us he posat n hi ha una que surt en Miqueu darrere una senyera parlant durant la festa de presentació de la cursa, li van preguntar: where are you from? I am from Catalunya a litlle country between France and Spain. Les coses són com són

Poso aquest enllaç d una foto que em trobat de la cursa, com veieu la cara de conçentrats és general de tots, gossos i muixer, ens quedaven molts km per davant, Avant!!!!!!!!!!!!!!!

http://www.altaposten.no/lokalt/bildeserie/article438061.ece?imageIndex=61#pageTop

OLELE, OLALA!!! Ja ha arribat

Ahir a la nit! El Marçal va arribar a les 2.55!!!! Moltes Felicitats quin valor! Tant el Musher com els gossos van arribar una mica destrossats, i el Kevin al trineu (no sabem si perque anava coix o simplement no podia seguir amb el ritme). Les handlers no s'aguantaven de son, deurien passar una mica de nervis ja que era previst l'arribada a la una, però el musher ha aconseguit arribar amb la posició 43!

Posició 43, la cursa amb 2 dies 14hores i 43minuts

Està arribant!!!!

Les handlers ja hem arribat a Alta cap a les 18:00 h. l’hora prevista d’arribada del Marçal era entre les 24:00 i les 2:00, creiem ara que serà més entre la 1:30 i les 2:00 si tenim sort.
Estem rebentades, de fet la Txell ja està dormint en aquest bar on ens hem conectat just davant de l’arribada.
Posen una música per arribar que es posa la pell de gallina i és clar quan arribes de dia hi ha públic aplaudint cosa que ara només quedem 4 handlers dels que estan arribant a aquestes hores. I a sobre per la previsió el Marçal arriba força darrere del de davant i lluny del següent per tant si tinc sort i la Txell es desperta serem 2 aplaudint i sinó doncs aplaudiré jo sola.
A veure si demà podem penjar algunes fotos de la cámera que duia el Marçal perque la que tinc jo no portem el cable.
A veure si ho aconseguim i els gossos no es planten abans d’arribar.