Via Iska al Bony d'envalira.

Aquest hivern , mentre passejava turistes amb els gossos tenia com a decorat de fons les muntanyes andorranes i entre elles el Bony d' Envalira.

Al Bony hi ha dos canals ben marcades que miren capa a l'estació però a la cara nord sembla que no hi havia cap assenció ressenyada.

Després de varis passejos amb esquís al acabar de treballar ens vam posar d'acord amb l Esteve per resseguir una linia que s'intuia en condicions.

Al acabar la feina, mentre d'altres corrien per anar als baretos, fem motxilles rapidament per aprofitar la llum que ens queda i ens espavilem fins a peu de paret. Amb l'Esteve no haviem escalat mai junts però no van caldre gaires paraules , anavem per feina, em vesteixo a peu de via i clavo el primer piolet, espectacular! gel de fusió a setanta graus d'aquest que deixa entra mitja fulla de piolet, bonissim per escalar, però potser no tan per protegir.

Després d'empassar saliva arribo a la primera reunió , 60 metres dels quals els trenta primers a 70 graus seguits d'una pendent de neu a 50, reunió en un bloc més un friend. De seguida arriba l'Esteve , les cares ens delaten, això pinta bé!!! i de moment sense cap rastre de que ningú i hagues passat abans. Te una dificultat justa per a nosaltres , ni ens morim de por ni ens aborrim, com fet a mida. El segon llarg el fa l'Esteve, des de la reunió,. com sempre sembla més ajegut del que és i al final acaba suritn un llarg entretingut de 50 metres a 60 graus amb una mixte facilet, però dels " no te caigas" fins a la reunió, pitó i fisurer. L'ultim llarg surt amb flanqueig a l'esquerra a 60 graus i una sortida per goullotte-ximeneia en un mixte especatacular però fàcil. De seguida ens trobem els dos al cim i, l'Esteve i jo, fem la primera encaixa da de mans després d'una via, esperem no sigui la última. Realitzem la que potser la primera asenció a la Via Iska, en record d'una bona gossa que em va deixar aquest hivern.

Un cop acabada la via crestejem cap a l'esquerra fins arribar a la canal central per on baixem realitzant un primer rapel des d'un abre i després desgrimpant sense més problemes.

El material que varem utilitzar va ser un parell de cargols ( dels calma pors), un joc de fisurers , una altre de friends i un parell de pitons plans.

Marçal

1a. NOCTURNA FAMILIAR

El divendres 12 de març varem organitzar la primera passejada nocturna Rocias Sacrest. Tots els avis estaven convocats a les 19:00 a la zona del Cubil. Estavem cap a -10º però era del tot soportable perque no feia gens de vent.
Ens varem col.locar en els trineus tal i com ens varen dir els mushers.



D'una banda el trineu guay (Toni, Laura, Erola i Gil) i de l'altra el trineu de les toies (MªAngels, Pita i Albert). Anàvem amb infinitat de gossos en cada tir, uns 14 per trineu. I varem fer un nou recorregut de quasi 5 km.

Els gossos estan tan forts que ja van com a fletxes, només al haver-los canviat el recorregut anàven una mica perduts en les ordres.

La passejada es va estruncar una mica per un petit incident que varem patir els del trineu dels guays. I això que els que només cridàven eren els altres.

L'experiència de fer una volta amb els gossos de nit, amb fred i una mica de neu que queia és molt i molt recomanable.

Quan varem acabar el Gil i l'Erola ajudaven a donar el sopar als gossos, a forces graus sota zero com es pot apreciar en les galtes del Gil.

I per acabar la vetllada un sopar "chic" en el Hotel de Grau Roig potser massa "chic" i tot per nosaltres.

Tot molt bé, però llàstima d'un petit incident que fa que l'avi Toni vagi amb la pota ranca.

2009-10, un hivern difícl.

Fa temps que no escrivia al blog, massa temps... aquest hivern ha estat complicat.
En principi estava entrenant els gossos per anar a correr a Noruega, La Finmarkslopet, una cursa de 500 km non -stop, hi anavem assesorats en tot moment per en Miquei i L'Helena de Kobalaq, ara ells hi son. ( visiteu la seva pàgina)
Les coses van com van, i ens va sortir la possibilitat d'anar a traballar a Andorra , a Grau Roig, a fer passejos amb gossos, de vegades sembla que passen oportunitats que no pots deixar escapar, i així ha estat, em canviat anar a correr a Noruega una cursa de 500m km per donar voltes a un circuit de 1,5 km. Encara no sabem si ha estat una decisió correcte, em d'esperar el final de temporada.
De moment però estem passant un hivern atrafegat i dificil, estem trevallant amb 30 gossos i movem una quantitat de gent important al dia, una feina que no haviem fet mai i que ha resultat, tot i que disfruto amb el tracte amb els gossos i el contacte amb la natura, una feina molt dura i que m'ha deixat poc temps per la familia, la muntanya i els gossos tal com els havia disfrutat fins ara.
No te res a veure passejar turistes tot el dia, amb el trineu, que entrenar amb els teus gossos tu sol, això no ho vaig saber veure a principi de temporada. A més les circunstàncies a vegades s'ajuntent per posar-te a proba. A part d'un xasco en la oposicó que feia molt temps que preparava, gran mala jugada, fa tres dies va morir una de les meves gosses per complicacions en el part.
Es deia Iska i ens l'havia donat en Sergi Puig, era una gossa alaskana de 8 anys, era espectacular. No era gaire agraciada estèticament, no tenia un cos especialment corpulent, però ho soplia tot amb coratge i esforç, era una autèntica màquina. Em costarà molt oblidar-la, molt. Em costarà, i de fet no ho vull. No vull oblidar com saltava quan la posava de lider i acavava de muntar el tir, em costara oblidar els ulls de nena entremeliada que feia quan la perseguia a l'estiu pels prats de davantel refu, i no podré oblidar mai com s'entregava a l'hora de córrer quan en tenia ganes, però sobretot quan li demanava, ho sento Iska no se si et vaig fallar, estaves de part i jo no vaig saber veure que les coses no t'anaven bè , em pensava que tot seguia el seu camí . De fet ja havies parit una vegada i semblava que tot havia d'anar bé. Estava embarassada per "accident" però el pare era ben plantat i ho varem acceptar.

L`Iska, ens va guiar durant molt kms, i va ser un element clau en l'Alpin Trail 2009




Ho sento Iska, et trobo a faltar fa tres dies i no se fins quan. L'any que ve , al setembre, quan començem a entrenar de nou , l'equip anirà coix, encara no se qui posarem al teu lloc, has deixat un buit dificil doblidar.
Estigues tranquila però , mentres t'escric , la Nora, la teva germana, jeu als meus peus, ella també nota el teu buit, però, ara més que mai la cuidarem.
Iska allà on siguis, no paris de córrer, però no et cansis gaire que l'any que ve a Noruega necessitarem la teva força de d'allà on siguis. Un manyac ben fort des de La Molina de la Laura, l'Erola, en Gil i d'en i una llepada d'en Torb, la Rufa, el Llamp i sobretot de la NORA i de part meva.







Iska, Hike!!!!!

l'Iska de lider i obrint traça, treballadora incançable.

Mare tenebrosum

Fa temps que tenia el blog una mica abandonat, la veritat es que tampoc han abundat les escalades de paret, alguns dies a fer friqui però res per destacar al blog
De fet dos intents a vies llargues s'han acabat per baix i no per d'alt, per tant deixarem la piada per quan sortim per on toca.

Aquest cop, la Via és la Mare teneborsum, una via que ja vam intentar amb l'Alfons a la Primavera però que la presència d'un poll de voltor a mitja via ens va fer obtar per la retirada.
La Via la començarem al final del tercer llarg de la Pirata solitari, a la Paret dels sostres, ( Alt Urgell), per accedir a peu de via tenim dues possibilitats : o be per la Ferrada Regina o bé pel cami de baixada d'aquesta, tot depen de les ganes de fer braços de cadascú.

Te tres parts ben diferenciades, els primers 4 llargs ( els dos primers es poden empalmar) amb predomini de lliure que va pujant de tò, comença amb un primer llarg de cinquè a equipar per fisura, i acaba amb un llarg de 6b per roca una mica mediocre i delicada que l'Alfons va resoldre amb elègancia.

Els dos següents llargs són d'artifcial equipat amb burils en un estat més i menys acceptable per uns sostres amb el buit als peus. El segon llarg d'artificial recorre un marcat sostre en forma de cor, i a la sortida d'aquest ens diposita a la tercera part de la via.

Al acabar aquest sostre en trobem amb una placa ratllada de calàri excelent, tipus Vilanova, de 6a obligat, obligat per que resulta que passes d'una secció de passar de buril a buril, a una placa de 20 metres vertical i mantinguda sense cap assegurança, la protecció hi és possible amb aliens i algun fisurer i amb una bona dosis d'autocontrol.

A parir d'aquí ens queden dos llargs de lliure a equipat, el preimer de 6a i l'últim de 5, els dos sobre bona roca .

La Via en general es força interessant , els sostres d'artificial li donen caracter a la via i ens desenvoquen a una zona de calcari bonissim.

Pe epetirla seran utils una joc d'aliens, fisurers ,els camalots , 1 i 2 i el joc d'estreps.

Més informació al blog de l'Alfons Gaston.Jugando con la Montaña

Via ITACA, cara sud de la dent d'Orlu

Dimarts, 28 de Juliol.


Fa temps que no coincidiem amb en Xavi, aquesta setmana a sonat la flauta, i em quedat.

Busquem la via, en Xavi te ganes d'anar a la Dent, jo hi he fet varies vies, però ell encara no hi ha estat mai. Li explico per sobre quines cares hi ha i quin tipus d'escalada predomina, ell tria.

Era d'esperar, ha triat la cara més llarga , amb més aproximació , i la via amb més grau, puc donar gràcies que l'ha triat equipada.

La via Itaca va per la part central de la cara Sud, tenim una primers trecents metres d'adherència de 4, 5, i una segona part d'uns altres 300 metres absolutaments verticals, amb un grau molt mantingut sobre el 6b, 6c.





Primers llargs d'adherència


Per accedir a la cara Sud tenim una caminadeta de 50 minuts marcada amb punts vermells, el cami s'agafa uns docents metres abans que per anar a la Sud-Est, està indicat en una pedra. El camí puja fort fins a peu de parets , on hi ha instal.lats uns passamans que ens porten a peu de la via, espit a peu de via.

En Xavi al principi del llarg de 6c-A0

Els primers llargs d'adherència els fem a l'ensamble per anar per feina i, tot i la humitat de la paret arribem al principi de les dificultats rapidament. Aquí comença la festa, els llargs venen repartis des de casa , jo faré els de fins a 6b+ i el Xavi es barallará amb els de 6c.

Hi així ho vam fer, llarg a llarg anem a munt, la via està molt ben equipada amb parabolts inox i les reunions amb anelles.

La roca és excepcional i l'escalada, és vertical i atlètica, amb algun pas d'adherència típic de la Dent

Hombres capritxoses

Qui escriu, al inici del flanqueig de 6a+
En acabar les dificultats tenim dues posibilitats baixar rapelant per la via i desfer el camí d'aproximació , o bé anar a buscar la via de les Dales per anar a parar la Taillante i d'aqui, per una feixa-xemeneia, fins a l'aresta que mena cap al cim.

Nosaltres vam triar la segona més llarga i pesada , però al nostre entendre molt més elegant, arribar al cim sempre és un valor afegit

L'unic repòs en l'útim 6c

Noés ens queda la tornada sota un sol de justicia que ja comença a fer-se notar, una horeta i mitja per acabar de rematar la jornada. En total 11 hores d'activitat de cotxe a cotxe .

He fet varies vies a la Dent , totes amb el seu encant, Supersé, Pink Floid, Zinkeria, Alabets, Les Infents de la dale,... però la Itaca, de nom sugeridor, és, segons el meu parer, la millor. Una via llarga, dura , molt dura per a mi , i mantinguda, sobre una roca excel.lent i vertical en una cara solitària a diferència de les més concorregudes Est i Sud est.

Una via , però , que sense la companyia d'un escalador potent com en Xavi, potser no hauria estat dins les meves possibilitats, gràcies Xavi.

Nosaltres duiem 15 cintes, i algun friend petit per si de cas que no vam fer servir per res.


Ressenya extreta de la pàgina http://cafma.free.fr/, pàgina interesant amb moltes ressenyes de l'Ariege.

Al límit de la insistència, Pic de l'Esquella

dissabte, 27 de Juny.



Aquest dissabte em quedat amb en Fransesc per anar a escalar, després de debatre cap a on anem li proposo anar a repetir " Al límit de l'insistència" una via que vam obrir amb l'Ester al Pic de l'esquella ara fa un any.

Aprofitaré aquest escrit per ressenyar-vos la via.

La Via en qüestió està al pic de l'Esquella, entre la Via "numero 3" i la Jordi Anglès, la vam deixar semi -equipada amb parabolts. Va pel sector central de la paret per roca en general acceptable tot i que passa per alguns trams descompostos i algun d'herbós. Per repetir-la caldra portar un joc de friend i un de fisurers i , en funció del nostre grau un estrep ens pot ser útil, nosaltres l'hem repetit sense estreps però varem haver de fer un invent amb cintes per inprovisar un estrep.
Ah! m´he n'oblidava, el que és absolutament inprescindible per repetir la via , es abric, molt abric, per mi que és de les parets més fredes del Pirineu, potser em passo però sempre hi fa un fred de nassos.



Els graus que surten a la ressenya que hi ha al final de l'escrit són els que ens semblen, no estem gaire acostumats a graduar res, sóm uns novatillos, però en general la via es mantingudeta en el cinque grau, amb alguns passos una mica més apretats.
El segon i els dos últims llargs no ens han sortit en lliure i els hem fet en 6a i A0 el segon, i cinque A1 el penútim i 6a A1 l'últim.

Aquestes graduacions són orientatives, si algú repetís la via ens aniria molt bé si ens comenta el grau i ens diu que li a semblat la via, em fet el que em pogut.

Amb en Fransesc la varem repetir aquest dissabte , amb unes condicions una mica humides i , per variar, amb molt de fred. El fransesc va donar el do de pit, sense queixar-se i jo vaig anar tirant com vaig poder, la veritat és que la recordava més fàcil!!

Pic de l’Esquella
220 m

Aproximació: A uns dos quilòmetres del port d’Envalira (baixant en direcció al Pas) es troba el pàrquing i guixetes de Costa Rodona. Allà si la tanca està aixecada es pot arribar amb cotxe fins al anomenat estany de les Abelletes ( ressenya escalades a Andorra) o estany de la Font Negre ( Google maps). Si està abaixada us tocarà caminar 15 minuts més. Cal vorejar l’estany per la dreta i remuntar (1hora).

Característiques: El pic de l' esquella està composat de material granític d’orientació totalment oest, per tant època aconsellable de juny fins a mitjans de setembre. A l’estiu el sol comença a escalfar la paret cap a la una del migdia. Via semiequipada que va alternant xemeneies, fissures i plaques. Recorregut bastant evident i fàcil de seguir en general bona roca pero hi ha algun tram de roca delicada. La via té en comú la penúltima reunió amb la via de la esquerra, que no l’últim llarg.

Descens: a l’esquerra darrere dels blocs de la última reunió veurem una zona de grans blocs que cal crestejar per arribar fins al cim (direcció suroest). Continuant amb la mateixa direcció cal baixar fins al coll, on girarem vers el nord baixant per una canal i després per una tartera que ens deixa a l’alçada del peu de la paret. I a partir d’aquí s’ha de desfer el camí (1 hora) fins al parquin. Més info de l'aproximació , descens i situació de la via al llibre " d'Escalada a Andorra" editat per la FAM.

Oberta per: Marçal Rocias, Ester Falgàs i Miquel Àngel Marin. Juny 2008
Dificultat: 6a/ A1
Via semiequipada
Equipament: Parabolts 33 + 2 per reunió, 1 spit i 3 pitons.
Material: aconsellable joc de freinds variat fins al num.3 i el semàfor d’aliens , tascons i bagues llargues. Estreps opcionals.





Ascenció
L1: 6a (25m) superar amb facilitat el sòcol de la paret per anar a buscar la evident xemeneia. Atenció pot estar mullada. Un cop a dalt la reunió se situa a la dreta del jardinet.
L2: 6a, A0 (20m) Travessa cap a la dreta ascendir recte amb tendència cap a la dreta seguint els parabolts per tornar altra vegada a l’esquerra quan la roca té una coloració més tronjosa. Alternarem passos de 6A amb A0
L3: 5+ (35m) superar el diedre que queda a l’esquerra. Atenció roca una mica delicada. Un cop superat continuar el jardinet amb tendència cap a l’esquerre a sota d’un ressalt rocós.

L4: 5 (30m) Superar el petit ressalt seguint la fissura de la dreta. Seguir els slaps amb tendència cap a l’esquerra fins a atravessar una feica erbosa, reunió espi,parabolt i pitó al peu de placa.
L5: 5 (25 m) Iniciar uns 10 m de placa d’adherència per continuar uns esglaons/fissura vers l’esquerra.
L6: 5 (25m) Sortir per la dreta de la reunió, canviant cap a l’esquerra per una zona poc continua fins arribar al canvi de coloració de la roca a taronjós. Pas d'A0 al final del llarg.
L7: 5+ A1 (15 m) llarg curt i sinuós que supera blocs de grans dimensions seguint les fisures i i superant sostrets i petits slaps . Nosaltres vam fer algún pas A1 sobre friens ben enplaçats. S’arriba a la reunió compartida amb la via que ve per l’esquerra i que marxa cap a la dreta.
L8: 6a+ A1 (35m) travessa cap a la dreta on trobarem un pitó i després un "long life" de la via que creuem, un cop aquí seguirem cap a l’esquerra cap a la evident xemeneia. On si apurem totalment en lliure ens trobarem passo de , possiblement, 6b+, Atenció a les roques en superar l’ultima ressalt. blocs solts.

Esperem, que si algú repetís la via, la gaudeixi, nosaltres obrint-la la vam gaudir de principi a final.

Aneto, pels tres colls

Diumenge, 7 de juny.

Sona el despertador, 3 am. Deu n'hi do, ni ha que aquesta hora van a dormir i per nosaltres comença un dia espectacular de muntanya.

Els quatre, Fransesc, Victor , Xitos i jo mateix, esmorzem dins la furgo, quin luxe! encara recordem altres cops que haviem dormit a una cabana a pocs metres d'aquí, ho viviem tot diferetn, no se si millor o pitjor , però diferent segur.

Començem a caminar cap al refugi de la Renclusa, el camí és de sobres conegut , anem ràpid i sense encantar-nos. Just passar el refu, calçem els esquís i ens separem de la cua de frontals que s'encaminen cap els portillons, he de reconeixer que màgrada separar-me de la munió de gent , nosaltres anirem per Coll d'alba, aragüells i corredor Estasen.

Arrivant al Coll d'Alba , els primers rajos de Sol ens comencen a escalfar, no fa gens de fred peró sempre és d'agraïr. Algú comença a acusar el ritmillo dels caps de cursa, res però, que no se superi amb una barreta i quatre bromes sobre l'activitat nocturna de la víctima.

Passem el Coll d'Alba i rapidament treiem pells i ens encaminem cap a Aragüells , la vall és espectacular, solitària i amb un ambient molt alpí, la neu és dura i ens obliga a posar-nos els grampons per guanyar el coll, aquí fem un mos per recuperar forces tot veient ,el ja atapeït de gent , cim de l'Aneto.

Baixem cap a Corones i tornem a posar pells per últim cop del dia i potser de la temporada.

Guanyem alçada fins la base del Estasen, un corredor amb tant de nom sempre be de gust

La neu és dura i fa la progressió ràpida i segura, arribem al collet de l'aresta rapidament .

En Xitos era el debutant en la progressió per corredors, i s'ha comportat com un alpinista consumat, és un crak! d'aquí només ens queda superar una fàcil i curteta , però aeria, cresta de roca, per arribar al cim.

Sempre és un gust arribar al sostre del Pirineu.

L'activitat a durat 8 hores i 2250 metres de desnivell.