Per la Mariona i en Joan

Hola parella , si esteu llegint això és que heu estat capaços de desxifrar els nostres encreuats, tampoc eren gaire difícils tot s'ha de dir.
Abans la gent feia cartes i després feiem servir el telèfon. Nosaltres, tot i viure a la muntanya hem fet servir aquest mitjà tan moderni per dir-vos un grapat de coses que cara a cara de vegades costen una mica.

Quatre bestieses:

Tot s'ha de dir, a mí les celebracions multitudinàries no m'agraden gaire. No sé per què , potser perque veus a molta gent, però no acabes d'estar amb ningú... el que passa és que l'ocasió s'ho merexia, va i la Mariona es casa, tocat els collons!! qui ho havia de dir??
Tot hi la premisa inicial ens va fer molta il.lusió que comptessiu amb nosaltres, el dia abans estàvem una mica nervis.
La Laura deia:
-Marçal tria el que et voldràs posar i mirarem si està ben net, que si no sempre ho tries a última hora i vas sempre tacat, no es tracta que fem pena.
- Si serà un casament de hippies, pantalons , sandalies i samarreta, cap problema.
- Ja veuràs com la gent anirà més arreglada, no donis la nota, siusplau, que després passo angúnies...
Total, que arribem al parquing i ens para un hippy amb accent de Lleida o València ( tot controlat), tot i així , al fons i destaquen alguna camisa i algun vestit de noia, quins nervis!!! sort que al final vaig amb samarreta, però porto una camisa pel que pugui ser. Amb una maniobra ràpida em despiloto al camp de fútbol i amb total normalitat, em poso la camisa, aquí no ha passat res.
La cerimonia: esplèndida. Amb els nuvis exultans, parlaments, cançonetes, perfecte... El que passa, tot s'ha de dir, el petò una mica ranci. Ja suposem que no era el primer que us feieu, però una mica més de passió hauria donat més joc, je, je !
El pica-pica, perfecte, que si xerro amb aquest hippy, la nena que no en té ni idea de parlar castellà, només euskera, un rasta per aquí... mentre l'Erola acaba, dissimuladament, amb totes les olives sense contemplacions el Gil a la teta, melancòlics amb l'Elisa,... i així fins la paella. Boníssima, podeu felicitar els del Cau , o no sé qui eren, perque la veritat és que la van clavar, fer arròs per tanta penya no és gens fàcil, i sabem de què parlem...
En resum ens hi vam trobar molt a gust, no podem demanar res més.

Només ens queda dir-vos una cosa. Us vam fer dos regalets.
Les flors de Neu: són de casa, surten quan marxa la neu, potser no són les flors més maques, però són la de neu, tot un símbol al món de la muntanya.
Les banderoles: són banderoles d'oració budistes, en elles si repeteix un missatge fins a l'infinit, el vent propaga el missatge per les muntanyes, i vetlla pels que a elles s'enfilen.
Aquestes , concretament són algunes de les que vam posar al camp base del Baruntse ( Nepal 2001) i del G-II( Pakistà 2007) en cap del dos casos es va assol-lir cap cim, però sempre hem tornat tots a casa, potser ens van ajudar una mica...
Esperem que tan les flors com les banderetes us acompanyin durant temps: unes us protegeixin i les altres us donin força per seguir lluitant pel que creieu, tal i com la flor ho fa per sortir a través de les últimes neus, buscant un raig de sol que li doni vida.

Dit això , volem dir-vos que a casa nostra, ara al Refu i més endavant on sigui, sempre, sempre hi tindreu la porta oberta, un plat a taula i un llit per dormir, sempre que volgueu podeu comptar amb nosaltres.

Una abraçada i moltes felicitats!!
Marçal, Laura, Erola i Gil

La Molina, 10 octubre del 2008