divendres, 16 de setembre del 2011

Mushing Time !!!

11 de Setembre de 2011 ( fa qüasi 300 anys que aguantem)








Ja feia dies que hi pensava, tenia ganes de començar a entrenar amb els gossos, ja estava una mica nervioset, ho he de reconèixer: m’he trastocat amb el múshing !!!
Com els últims anys, em començat a entrenar el cap de setmana de l’11, amb companyia dels Kobalaqs ( Miquei-Elena, Jumi-Mercè, Jose-Núria) i una gossada impressionant que , com a bons cadells, van estar tota la nit donant pel sac.
El primer entrenament, el vam fer dijous a la tarda, dividint els gossos en dos equips de 8.
Des del principi, amb la intenció que es prenguin les coses amb calma, els vaig posar a la línia on els vaig anesar i hidratar amb calma, i al cap d’uns minuts Avant!!! Els veterans, perfectes, i demostrant des del primer metre que en tenen més ganes que mai i que saben perfectament de que va el tema, nerviosos però controlats.
Els cadells, jo flipo, ja em va passar l’any passat amb en Fargal ( els gos Norueg que em van baixar el Miquei i l’Elena).
Els vaig posar a la línia i un cop els vaig aconseguir arnesar i lligar correctament , algun van dubtar com a molt els primers 300 metres, però després van entendre per a que han nascut i van començar a estirar com si s’acabés el món a la següent corba, són unes bèsties!!!!!, ara hauran d’aprendre que el tema va per llarg, i que si tot va bé encara els hi queden molts molts km per córrer, espero que algun company seu els hi expliqui mentre descansen al Kennel.
En total vem fer 4 entrenaments acomulant 20 km, esperem que les temperatures comencin a baixar i poguem començar a allargar-los.
Aquest any intentarem tornar a la Finmarksloppet, i a partir d’ara entrenarem per tal d’arribar-hi en les millors condicions.
Podeu veure l’evolució de la temporada a la web d’en Miquei i l’Elena, kobalaq.cat


Dissabte al migdia vam marxar cap a Barcelona que tocava concert dels Sopa ( ara que en Quintana ha dit que és de savis rectificar) i l’endemà manifestar-se. L’itinerari de sempre, cares conegudes, llocs coneguts,... potser em va semblar que hi havia menys gent que els altres anys, però els que hi eren em va semblar que tenien els nassos ( per no dir collons) més plens de tota la que cau, que semblaria que s’ha acabat el temps de demanar, potser és el temps d’agafar el que és nostre i marxar, si és que és molt fàcil,... no ho dubteu.
Al vespre ho cantaven els Obrint Pas, “ ...ja no ens alimenten les molles, volem el pa sencer...” i “ mai podran contra un poble, alegre, unit i combatent...”, així sigui.

dimecres, 14 de setembre del 2011

ST. GIL





St Gil.

Han passat només 3 anys i el costum d’anar a celebrar St. Gil a Núria, s’ha convertit en una tradició familiar.
Aquest any, però hem introduït la possibilitat d’anar-hi el dia abans i dormir a l’Alberg de la “Gene”, passar una nit en família i, de passada, mirar com els hi va a la competència, he, he !!
L’anada fins a Núria , sempre l’hem dividit en dos equips, el primer , més tradicional, amb cotxe fins a Ribes i cremallera. I l’altre (equip d’un de moment) corrent (aquest anys més a peu que corrent) de casa fins a Núria, quatres horetes i 1500 m de desnivell em van deixar les cames toves per un parell de dies.
Aquest any s’hi van afegir a la festa el cosinet Enric, amb els pares respectius i la tieta Marta, tots amb una dosis de paciència important.
A la nit, un cop sopats, ballaruca i cremat al voltant del foc. Més cumba impossible!!!!! I com sempre que hi ha espectacle, l’Erola a la seva salsa, ballant i xerrant amb el primer que se li posava al costat, sense cap mena de problema.




No sé d’on haurà tret els gens , però de moment la veig més a la dansa que a l’escalada extrema, esperem que sigui veritat que el temps tot ho cura...
L’endemà dia de pànxing pel santuari, xanquers, sardanes, barquetes pel llac i exhibició de gossos d’atura (només que els nostres gossos creiessin una quarta part del que creuen aquells tot seria més fàcil, però tot no es pot tenir).
A la tarda baixada cap a Ribes també dividida, uns amb cremallera i els altres (avi Toni, Marta i la mare del nen) xino-xano cap a Ribes.
Esperem que per molts anys poguem anar a Núria , cadascú pel seu camí, però que a l’arribada ens hi trobem com més millor.

dimarts, 13 de setembre del 2011

Via Civís-Genís i Solstici d’Estiu.

Ultimament tinc l’escalada una mica oblidada, es que tot no pot ser... sort que hi ha alguna ànima caritativa que m’hi porta de tant en tant.
Anem amb el Zapa, al Pedra, però el bomberito dels collons cada vegada estar més fort-flipat i em porta a la Solstici a la Nord del pollegó inferior i (aconsellat per un altre il-luminat) comencem per la Civís-Genís a la Dent de Cabirols. Segons li ha dit, és un encadenament molt lògic, vaya tela, vaya tela !!!!


Civis-Genís.

Situada a la Dent de Cabirols hi arribarem amb una mitja horeta des del refu del Pedra, la via tot i que senzilla és macota i amb roca bastant ferma per ser que estem al Pedra. Via força equipada amb pitons i bolts, però cadrà portar algun trastet per de tant en tant , si no ens diem Zapater de cognom clar.


Solstici d’estiu.

Via situada a la Nord del Pollegó inferior, oberta el dia de St Joan del 2008, guapa molt guapa, al.lucinantment guapa, però per a mi dura, molt dura.
Arribarem al peu de via remuntant tota la tartera del Pedra, més comoda de baixada que de pujada, però es va fent.








A peu de via hi trobarem una plaqueta amb el nom de la via. Bàsicament via on els llargs potents transcorren per fisures i algun diedre, prou equipada en els trams dificils i últim llarg, però caldrà portar-hi un joc de tascons i un de friends fins els 3 0 4 dels camelots segons gustos.
Via per sobre les meves possibilitats, canyera i vertical, però on vaig gaudir com feia temps que no ho feia i gràcies un cop més al Xavi.